El refugi andorrà

En el marc de la diada nacional, el cap de govern d'Andorra, Antoni Martí, va anunciar la disposició a rebre una vintena de refugiats dels que arriben desesperats a la Unió Europea, perqué «també som Europa». La xifra no és arbitrària; és l'aplicació d'una regla de tres simple: si a Catalunya s'han mostrat presidosposats d'entrada a rebre'n 2000, amb una població de set mil·lions, al Princpat de 70.000 habitants li correspondrien l'1 per cent, i d'ahí surten els vint.

En el marc de la diada nacional, el cap de govern d'Andorra, Antoni Martí, va anunciar la disposició a rebre una vintena de refugiats dels que arriben desesperats a la Unió Europea, perqué «també som Europa». La xifra no és arbitrària; és l'aplicació d'una regla de tres simple: si a Catalunya s'han mostrat presidosposats d'entrada a rebre'n 2000, amb una població de set mil·lions, al Princpat de 70.000 habitants li correspondrien l'1 per cent, i d'ahí surten els vint.

Amb la lentitud obligada per les dilacions al conjunt de la UE, les institucionsandoranes han començat ja els peparatius, consituïnt una comissió encapçalada per les secretàries d'Estat d'Immigració i de Benestar social, amb participació dels comuns (órgans polítics locals). El de la capital, Andorra la Vella, ja ha ofert com a primer allotjament l'alberg -fins ara preferentment juvenil- de La Comella.

La iniciativa ha estat ben acollida pel conjunt de l'oposició, inclosa la més conservadora. I ja posats, res indica que la xifra anunciada no sigui revisable a l'alça.

De la seva banda, l'Església -no cal oblidar que un dels dos caps d'Estat és bisbe, amb tots els avantatges i inconvenients- ja ha previst seguir la consigna del Papa francesc. L'arxiprest de les Valls, Ramon Sàrries, amb tot el realisme, ja ha manifestat que als acollits els hi caldrà una feina, i ha anunciat l'examen de les disponibilitats de cada parròquia. El rector de Canillo (que inclou el santuari de la patrona nacional) ha ofert ja la casa de colònies infantils AINA com a aixopluc.

Que Andorra ha estat terra d'acollida és un tópic i, a dierència d'altres, una gran realitat. Ho va ser sobretot durant i després de la guerra al sud, dels anys 36-39 del segle passat, i per a fugitius d'ambdós bàndols, primer simultàniament, més tard sobretot de republicans i catalanistes. Durant el següent conflicte, el mundial, xarxes de «passadors» van salvar militars aliats i jueus de la persecució nazi.

A partir de la fi dels cinquanta, i sobretot dels seixanta, el creixement econòmic del país va atreure, i van arribar en onades, immigrants per motius econòmics, a la recerca de millors oportunitats, cada cop de llocs més llunyans de la Península.

Ara que centenars, si no milers, d'aquells arribats han marxat, expulsats per la crisi, l'esperit es manté. I això que aquí la persistència de les «vaues magres», agreujada pel terrabastall financer del cas de la Banca Privada allunya les insitucions de la prepotència del govern Rajoy i la seva propaganda de recuperació i creixement econòmic -després es queixarà si a Brussel·les li adjudiquen un nombre per a ell exagerat de refugiats, però és cosa seva-.

No és la primera vegada que Andorra acull el seu «cupo» d'emigrants del sud de la Mediterrània. L'estiu del 1996, quan un pesquer valenciá va rescatar d'una embarcació de fortuna un grapat d'eritreus -terra de guerra endèmica. Les autoritats andorranes en van acceptar sis. Un va marxar tot seguit, clandestinament, nord enllà, on tenia parents. Els altres cinc van ser col·locats automàticament a l'hotel Roc Blanc, entre la bugaderia i la cuïna i van romandre al país quatre anysm fins que van poder reemigrar leglament.

És mot possible, més aviat probable, mirant quins són els objectius geogràfiques que es plantegen majoritàriament tants com arrisquen la vida per conservar-la, que els acollits a Andorra -com a Espanya- més d'hora que tard intentin un segon salt, França enllà. Sigui com sigui, hauran tingut una treva, en refugi segur, i la possibilitat d'integrar-s'hi com van fer famílies i generacions de francesos, espanyols i catalans, arran de les guerres respectives. I no serà cap mérit especial de les institucions ni de l'Església andorrana, que no hauran fet més que un acte de justícia. Per a exemple d'altres amb més mitjans, això sí. Ja diuen al meu poble que fa més qui vol que qui pot.