Sospirs d'Andorra

No és cap pasdoble, ni ha arribat d'Espanya. Els sospirs andorrans han estat d'alleujament inicial. El primer i principal, la nota del consolat dels EE.UU., amb seu a Barcelona, segons el qual les autoritats del Tresor d'aquell país rebrien la proposta d'aplicar una norma que "si s'adopta, prohibiria a entitats financeres dels Estats Units obrir o mantenir comptes amb la Banca Privada d'Andorra", però afegeix: "No existeix cap sanció econòmica associada a aquesta norma". 

No és cap pasdoble, ni ha arribat d'Espanya. Els sospirs andorrans han estat d'alleujament inicial. El primer i principal, la nota del consolat dels EE.UU., amb seu a Barcelona, segons el qual les autoritats del Tresor d'aquell país rebrien la proposta d'aplicar una norma que "si s'adopta, prohibiria a entitats financeres dels Estats Units obrir o mantenir comptes amb la Banca Privada d'Andorra", però afegeix: "No existeix cap sanció econòmica associada a aquesta norma".

El govern andorrà ja havia fet els seus càlculs de la multa que podria caure, en principi, sobre els accionistes de la BPA, a escala de les que van ser imposades recentment a la BNP-Paribas francesa (més de 9.000 milions), o al HSBC del Regne Unit (1.900), o la considerada probable al Commerzbank alemany (1.450 milions). Tot i que el càlcul abastava un espectre molt ampli i menor (de 50 a 600 milions) resultaria del tot impossible d'assumir per l'entitat afectada, sobretot la quantitat més elevada, i caldria esperar a una possible responsabilitat subsidiaria de l'Estat mateix, que tampoc tindria prou «múscul financer» -com es diu darrerament a la manca de recursos- per fer-hi front.

Cal recordar que la por a la sanció va ser un dels motius declarats pel ministre De Guindos per negar el rescat de Banco Madrid, que per denúncia -tardana, pel que sembla- de l'organisme de control Sepblac a l'Audiència Nacional-, per suposat blanqueig de diner, facilitat per «l'escàs control en l'admissió de clients» que s'atribueix a l'entitat.

I també és hora de dir que els crims que van proporcionar els diners bruts suposadament blanquejats per persones concretes del banc andorrà es van cometre a fora; substancialment a Espanya -per la màfia xinesa de Gao Ping i la russa de Petrov- o més lluny -a Veneçuela i Mèxic-. Potser per això, i per tanta pudor a podrit, diversos mitjans espanyols han anat tan lluny en les denúncies i suposades informacions negatives sobre el sistema financer del principat pirinenc i sobre el petit país veí en general.

A més de la notícia favorable, tant com treu de sobre una amenaça de fallida segura, i no només per a la BPA, l'acceleració de les institucions polítiques locals ha estat espectacular: el mateix dimecres sant era investit Antoni Martí i nomenava el segon govern, encara incomplet a l'espera de decidir, amb les forces opositores, si cal fer efectiva l'oferta de formar un gabinet de concentració nacional, multicolor, per garantir millor la unanimitat per encarar la crisi.

El primer pas, la dotació de la «Llei de mesures de reestructuració resolució bancària», ràpidament rebatetjada popularment com «llei BPA», va ser aprovada el dia següent amb el vot de 26 dels 28 consellers generals (membres del Parlament) i l'oposició dels dos Socialdemòcrates progresistes (SDP), que hi troben indicis de interferència amb el poder judicial i d'inconstitucionalitat.

Tanmateix, la legislació aplicable no permet la impugnació de una llei aprovada si no és per un mínim de cinc membres de la cambra, o pels Coprínceps. Amb l'instrument a la mà, de vigència prevista a partir del dia 15 vinent, i amb la implicació de l'òrgan controlador de les finances (INAF) i l'associació que agrupa tota la banca (ABA) a crear l'Agència de reestructuració (Arreb) i a proveïr el fons (Farreb) per rescabalar clients, inversors i protegir als gairebé tres-cents treballadors. L'Arreb acolliria -apartats- els fons sospitosos d'origen criminal i blanqueix, establint un banc dolent a imatge del Frob espanyol, a càrrec dels propietaris de l'entitat afectada i el Farreb -amb aportacions fixades incialment en 30 milions d'euros- com a garantia -evidentment parcial- per a titulars de comptes i inversors.

Sobre aquestes bases ha de començar el compte enrere -que el Govern s'ha establert en un mes- per examinar a fons la magnitud de la tragèdia -el volum de fons il·lícits- i el dels «sans», una feina que fa dies va iniciar l'entitat independent nordamericana PricewaterhouseCoopers (PwC), contractada per l'INAF, que es mira una per una les operacions de la BPA entre el 2013 i el 2017, els anys sota sospita.

Del resultat dependrà el futur, no ja de la Banca Privada -almenys no es preveu que es pugui salvar el nom-, sinó de una entitat sanejada sobre els fons útils, potser assumida per altre o altres bancs del país (com voldrien els principals propietaris) o venuda a alguna entitat estrangera que, segons el Govern, ja hi hauria dues d'interessades, una de les quals espanyola i una altra de suïssa.

Mentrestant, la justícia, (l'andorrana) tampoc no descansa ni es relaxa. D'una banda, a l'empresonament incondicional del conseller delegat i director general de l'entitat investigada, Joan Pau Miquel, i la presa de declaració voluntària d'un dels gestors assenyalats de la empresa mare i de l'espanyola -Mauricio Escribano- els portaveus del personal van confirmar a la premsa la detenció de tres alts càrrecs més «molt propers a la direcció general» i per «alguna ordre judicial sota el secret del sumari».

Altres parts la mantenen també ocupada: els propietaris del banc al 80 per cent, els germans Higini i Ramon Cierco, amb els recursos contra la intervenció de la seva empresa, acompanyats de demandes per danys i perjudicis. Els clients damnificats comencen també a acudir als tribunals i la primera querella ha estat per «frustració de mitjans de pagament» (no poder fer servir targetes, talons, caixers automàtics ni efectuar reintegraments) i estafa.

Toni Solanelles, al Diari d'Andorra, uns dies abans de tot això, publicava una guia per poder orientar-se en aquest laberint, un «qui és qui en el cas BPA», on destacava un personatge estranger que sembla una de les claus de volta: el que anomena «empresari de les llibretes», Rafael Pallardó Calatrava, que seria l'origen de les acusacions al màxim executiu de BPA, i del qual diu, literalment:

"Empresari del sector de la mar­roquineria, titular de societats com Bolsos Orientales, Gold City, Compañía Oriental de China o Línea Milano, unes llibretes amb apunts financers que se li van requisar en un dels registres que la policia va fer a locals vinculats amb ell quan el van detenir (l'octubre del 2012) en el marc de l'operació Emperador i unes recents manifestacions davant la fiscalia espanyola i la policia andorrana, van ser la clau de volta de la detenció i següent empresonament de l'exconseller delegat de BPA Joan Pau Miquel. Nascut a València el 1964 i resident a Barcelona (als carrers Nicaragua, Rocafort i Alí Bei hi tenia els seus centres d'operacions), es movia també entre Madrid i fins i tot la Xina. Els investigadors del cas Emperador el consideren, segons el sumari al qual ha tingut accés el Diari, "un dels més actius i més importants membres de l'organització. La seva tasca fonamental seria encarregar-se de l'enviament de diner no declarat o negre com es diu vulgarment d'Espanya fins a la Xina". I per fer-ho va construir tota una xarxa de col·laboradors entre els quals hi havia dues persones amb passat andorrà i detinguts també en el marc de la mateixa causa: l'empleat de BPA Sergi Fernández Genés i el consultor financer Oriol Mestre Rissé".

De les llibretes comissades en els registres, la policia espanyola va arribar a la conclusió que en dinou mesos, Pallardó, un dels caps de la xarxa de rentat de diners que operava en paral·lel i, suposadament, de comú acord amb la màfia liderada per Gao Ping, hauria aconseguit moure d'Espanya cap a la Xina uns setanta milions d'euros. I una bona part ho hauria aconseguit, suposadament, a través de comptes de BPA, que no sempre anaven al seu nom. Pallardó reconeix en algunes de les trucades telefòniques que la policia li va intervenir i que consten al sumari que més que les botigues de bosses de mà, collarets o cinturons, el seu modus vivendi són les comissions que rep per blanquejar. En les llibretes comptables que li van requisar hi apareixerien apunts que, assegura l'imputat, recollirien els pagaments de suposades comissions a Joan Pau Miquel per facilitar el trànsit de diners a través de BPA. Per justificar el moviment de diners falsificaria factures fent servir el seu entramat empresarial. O el d'altri. Per exemple, el de l'actor de cinema pornogràfic Nacho Vidal. Tot plegat, una xarxa poc eròtica però, durant temps, molt efectiva.