La senyora baronessa i la sobirania

La baronessa Thyssen, més sovint «Tita» és un dels escassos personatges que rep als mitjans andorrans el tractament -insòlit al país- més proper a la premsa del cor, tot i que habitualment barrejat amb notícies de l'art.

La baronessa Thyssen, més sovint «Tita» és un dels escassos personatges que rep als mitjans andorrans el tractament -insòlit al país- més proper a la premsa del cor, tot i que habitualment barrejat amb notícies de l'art. Fa poc ha tornat de visita, per reprendre les negociacions sobre un dipòsit de part de les obres d'art de la família en una exposició permanent que, en principi, hauria volgut situar en un espai dintre del complex de balneari i centre de bellesa Caldea.

La senyora tenia ja, fa molts anys, la «residència privilegiada». Ara, a més de la pinacoteca, el que -diuen- ha decidit és fixar la seva residència principal a la parròquia d'Escaldes, on ha comprat dues cases, la segona per al fill i la jove, per deu milions d'euros cadascuna. Negoci rodó, perquè abans hauria venut la mansió de Lugano, a Suïssa, per seixanta milions.

No s'ha vist, i serà difícil veure, mitjans espanyols que retreguin a l'ex model una intenció d'evadir impostos a la Hisenda que sembla controlar el ministre Montoro, com han fet mantes vegades amb d'altres, siguin la Caballé, Arantxa Sánchez o els germans Màrquez, per esmentar-ne uns pocs. Serà difícil perquè ja residia a un altre país sospitós de «paradís fiscal» tot i que també ha estat esborrat de la llista de l'OCDE després dels acords amb la Unió Europea.

Pel que fa a la «residència privilegiada» és una figura d'abans de la Constitució andorrana del 1993, que ara ja no s'aplica amb aquest nom, però que es reconeix als titulars de permisos «ordinaris» per viure a Andorra, quan ja s'hi han estat un mínim de deu anys, si són espanyols, francesos o portuguesos, en aplicació dels corresponents tractats bilaterals.

Durant l'antic règim, residències privilegiades i reconeixement de la nacionalitat eren un dret discrecional dels coprínceps i els seus gabinets, més enllà de l'aplicació de requisits generals i automàtics, com ara els reconeguts a descendents de persones andorranes, o als qui es casaven amb la filla d'una casa, però no qualsevol filla, sinó la pubilla. Aquestes prerrogatives van quedar abolides amb el nou marc legal, que estableix criteris objectius sense discriminacions tan clares, tot ampliant l'accés a la naturalització respecte del tancament anterior, però encara tan restringit que els residents només hi poden optar després de romandre al país vint anys.

El cas és que la resident privilegiada de la noble per matrimoni, a més d'anunciar l'andorranització de domicili, ha ajornat el diàleg amb el govern per al projecte de mostra d'art i no ha estat per discrepàncies insalvables, perquè a Caldea no es troba un espai adient, però està disposada a que s'esculli un altre lloc, sempre que sigui «cèntric». El motiu de l'ajornament és que el primer de març pot canviar el govern, si ho decideixen els participants a les eleccions generals convocades, en una data que minimitza el període sense activitat del legislatiu, perquè el Consell General ha aprofitat les «vacances parlamentàries de l'hivern (des de les festes de Nadal) per «omplir-les» amb els tràmits de dissolució, convocatòria, presentació de candidatures i campanya. I així, la tranquil·litat relativa de sempre s'ha vist alterada -qui ho hauria dit- pel projecte de Constitució de la República Catalana de l'equip presidit pel jutge Santiago Vidal.

Més enllà de l'amenaça d'expulsar-lo del càrrec, que ha proposat la fiscalia per aquest assaig més acadèmic que cap altra cosa en la situació actual de la comunitat autònoma veïna, i d'altres peculiaritats difícilment assimilables del text presentat, a l'hora de definir la geografia de la «nova» Catalunya, l'article corresponent fixa els límits amb «França pel nord i Espanya pel sud i l'oest».

Ja hi tornem a ser. Els andorrans, farts de veure el seu país més ignorat que Terol, i més que sensibles cada cop que senten parlar de «països catalans», van reaccionar automàticament. Fins i tot l'ex cap de govern Òscar Ribas, el que va parlar per primer cop en català a l'ONU, en el discurs d'ingrés del Principat, i ha rebut tants reconeixements per aquest motiu, deia que confiava que això de Vidal fos una errada, sense cap intenció annexionista pancatalana. Afegint, per si de cas, que la independència no està en perill, mentre hi hagi els Coprínceps (implícitament, mentre hi hagi un bisbe cap d'Estat exclusiu, que no en presideix ni regeix cap altre, d'Estat.

I l'autor del mini incident -que hauria estat diplomàtic, si Catalunya ja fos un Estat- es va apressar no menys a reconèixer que aquesta intenció imperialista no existeix, ni poc ni molt, i que es disposava a corregir l'error immediatament.