L'acord del bilió

El coronel retirat de la guàrdia civil José Matas Zapata diuen les cròniques que va deixar bocabadats els membres de la comissió del Parlament català encarregada d'investigar els casos de corupció i evasions fiscals, no només però sobretot de la família Pujol.

Amb el grau immediatament inferior, de tinent coronel, de la Guàrdia Civil, Matas va ser durant més de vint anys, sobretot en les dècades dels vuitanta i noranta, adscrit a l'ambaixada d'Espanya a Andorra com a responsable de la seguretat de la legació, de la frontera i la duana, a més, segons s'intuïa, responsable dels serveis d'informació (CESID, i després CNI) del seu Estat al principat pirinenc.

Des de l'experiència en aquest lloc privilegiat, sense dubte molt més completa que la particular que podrien haver aportatels màxims responsables dels bancs suposadament implicats en els comptes de l'ex president i la seva família i més interessant per la claredat i sinceritat insòlites en algú dels serveis secrets.

La CUP l'havia acusat de ser poc menys que el «conseguidor», si no cap, de la xarxa d'evasions fiscals, també les dels Pujol, cap a Andorra.

I això ho va negar rotundament, al punt de dir que mai no va conèixer cap membre d'aquella família, tot i que sí sabia de les entrades constants, sobretot de Marta Ferrusola, perquè era l'encarregat d'atoritzar l'entrada per la frontera dels mossos d'esquadra d'escorta.

Això no és res, però, per a les delcaracions més clares i sorprenents, segons la crònica de La Vanguardia. Com ara que era -i potser és- «una tontería» portar personalment dinert en metàl?lic al Coprincipat, perquè es pot fer «directament des dels bancs espanyols».

Però tot això encara són misteris menors, comparats amb el gran secret divugalt (copiem de la crònica periodística datada a Barcelona): En una reunió a dies bandes entre un representant espanyol i un d'andorrà, que l'ara coronel va presenciar «es va acordar que l'Estat permetria una evasió d'un màxim de 2 bilions de pessetes a canvi de col?laboració en relació als diners que finançaven amenaces per als ciutadans espanyols, com els terroristes» (d'ETA).

No es prioritzava aquesta lluita contra els capitals que Andorra venia qualificant com a «grisos» -només il?legals fiscalment, però d'origen legítim- perquè el comandament de la guàrdia civil «no podia "cremar" les seves fonts a l'interior dels bancs andorrans per aconseguir objectius que no eren els més rellevants. Per això, els diners negres de la família Pujol no tenia interès.»

Per si faltava algun element sobtant, la sinceritat del testimoni va arribar fins a donar una opinió encara menys esperada. Continuem reproduïnt de La Vanguàrdia: Per al coronel «no és res dolent que hi hagi algunes empreses que evadeixin impostos; qual sevol país seriós com Estats Units o Anglaterra compten amb diversos paradisos fiscals» i Andorra «com a paradís fiscal és molt petit, funcionava més com a paradís bancari. Els bancs andorrans agafaven el diner negre i l'invertien en paradisos fiscals per quedar-se amb un marge». Aquest acord bilateral verbal d'un bilió de pessetes deixa en no-res qualsevol pregunta «del milió de dòlars».

D'altra banda, els acord bilaterals més aviat oficiosos, bastant menys secrets del que serien en països més grans, entre Andorra, Espanya (sobretot) i França són múltiples. Un exemple és el principi «de reciprocitat» amb els dos Estats veïns: estan implantats els correus i sistemes d'ensenyament oficials espanyol i francès. A l'hora de repartir els canals dels repetidors de televisió, s'ha tingut cura que hi hagi una presència equilibrada entre productores de tots dos països, especialment públiques; si de cas amb una discriminació positiva tot i la proporció més petita de població francòfona, i amb una concessió de dues cadenes a la portuguesa, que Portugal ha esdevingut el tercer país amb relacions privilegiades amb el principat pirinenc.

Els preus de les benzines, el tabac o les begudes alcohòliques, també es concerten implícitament amb els d'Espanya sense necessitat de repetir cap conversa puntual, per tal que siguin de compra atractiva per al visitants espanyols, però no augmentin la temptació del contraban organitzat a escala «industrial», que el «minorista,» o «artesà» no ha estat tradicionalment massa perseguit, mentre s'ha mantingut en un volum «raonable».