Charlie Hebdo, lliure expressió i sentit comú

Amb raó deia Alvaro d'Ors -el naixement del qual celebrarem el centenari aquest any-, que vivim en una època de vulgarisme jurídic. I això es tradueix que es perden els matisos jurídics: o llei, o res; o dret subjectiu, o res, i així successivament. Les primeres víctimes són el sentit comú, la raonabilitat i la proporcionalitat, doncs encara que aquestes de moment són admeses, i fins i tot enaltides, ho són amb un formalisme mecànic que les seca.

Amb raó deia Alvaro d'Ors -el naixement del qual celebrarem el centenari aquest any-, que vivim en una època de vulgarisme jurídic. I això es tradueix que es perden els matisos jurídics: o llei, o res; o dret subjectiu, o res, i així successivament. Les primeres víctimes són el sentit comú, la raonabilitat i la proporcionalitat, doncs encara que aquestes de moment són admeses, i fins i tot enaltides, ho són amb un formalisme mecànic que les seca. La veritable mentalitat jurídica és flexible, aprecia els diferents grisos, i té molt sentit de l'equitat i de la proporció, que són sentits de la realitat.

Amb motiu del duríssim atemptat a Charlie Hebdo s'està debatent a Europa si el dret de lliure expressió inclou el dret a insultar i provocar. Si literalment és "a provocar", en el dret espanyol no ho veig fàcil; basti recordar els arts. 18 i 20 de la Constitució; sense oblidar que, fins i tot a Estats Units, el jutge Holmes va dir en 1919 que no es pot cridar "foc!" en un teatre abarrotat ("Schenck v US"). Moltes veus en tota la UE defensen ara que el dret a provocar, exercit per Charlie Hebdo i uns altres, està inclòs en la importantíssima llibertat d'expressió, i corren rius de tinta per les amenaces a ella.

Personalment, aquestes preocupacions, encara que lògiques en aquests moments, em fan recordar una altra recent combinació: histèria per l'ébola i oblit de la tuberculosi, que segueix matant moltíssima més gent. Poques de les veus preocupades per el suposat dret a provocar mostren una comparable preocupació per les moltes retallades que la lliure expressió sofreix als nostres països diàriament. Insultar a la policia -cosa normal des de que el món és món, fins i tot sota la dictadura Franquista-, podria ser sancionable amb multes no gaire menors que alguns sous mensuals d'avui. No poques restriccions a la lliure expressió estan tirant arrels, com les diverses "fòbies" (sense excloure la Islamofobia en el Regne Unit), l'espanyola apologia del terrorisme i, en general, tot el "hate speech" i la correcció política; i a tot plegat -el que faltava- ve a sumar-se ara el temor a expressar-se per un telèfon mòbil. A hores d'ara els exemples són milers, doncs diverses d'aquestes restriccions penetren ja en el sistema educatiu i fins i tot al nostre llenguatge, havent-se convertit, indirectament, en una espècie de "thought policing" més eficient que la "policia de les paraules" que es diu que proposava Confucio. En 2004, el pastor luterà Ake Green, per desaprovar en els seus sermons l'homosexualitat, encara que sense incitar a res, va ser condemnat a un mes de presó sota la llei sueca de "hate speech" (si be ell va recórrer amb èxit). Qualsevol dia ens prohibiran als professors criticar la unitat d'Espanya, l'austeritat, o la Comissió Europea; o -el que és pitjor que el simple fet de prohibir-, inclouran tot això en el pack de la correcció política o del "hate speech" (p. ex., imaginin-se "incitar a l'odi al BCE, al Six Pack, al MEDE, la Comissió i Angela Merkel sota multa de X euros").

Tinguem sentit de la realitat. Amb el desgraciat motiu de Charlie Hebdo estem debatent si la lliure expressió abasta fins als terrenys més llunyans i discutibles, mentre se'ns escapa en el dia a dia. És com preguntar-nos si existeix el dret a ficar el dit en l'ull, oblidant que fem aigua en drets molt més rellevants per a la vida real d'una democràcia constitucional. El ciutadà mitjà no passa el seu temps estudiant "L'Art d'Injuriar" de Borges per esbrinar com colpejar on més dol a un col·lectiu religiós, però pot ser que vagi a una manifestació contra l'austeritat, o bé, en el fragor dels preferendistes defraudats, se li pot escalfar la boca i insultar a la policia, que no hi ha dubte que en aquest cas està servint a una causa injusta.

Crec que tal vegada calgui anar assumint que vivim en una exdemocracia cada vegada menys liberal i constitucional, i el que està en joc no és tant aquest discutible dret a provocar a una religió (que també ho està, sens dubte), com la lliure expressió quotidiana. (Nota: Espanya no seria pròpiament "ex", perquè qui mai ha completat l'anada, no pot estar de tornada).