Falsificacions i realitats

Amb un dia de diferència, el Diari d'Andorra ha parlat de dos casos de falsificació. Un, d'un resident espanyol que comercialitzava obres no autèntiques de Miró, Picasso i Matisse, detingut per la guàrdia civil. L'altre, segons com es miri més o menys transcendent, la constatació judicial que el «document» on sortien els suposats comptes en la Banca Privada (BPA) de la dona i quatre dels fills de Jordi Pujol és també fals.

Amb un dia de diferència, el Diari d'Andorra ha parlat de dos casos de falsificació. Un, d'un resident espanyol que comercialitzava obres no autèntiques de Miró, Picasso i Matisse, detingut per la guàrdia civil.

L'altre, segons com es miri més o menys transcendent, la constatació judicial que el «document» on sortien els suposats comptes en la Banca Privada (BPA) de la dona i quatre dels fills de Jordi Pujol és també fals; una «creació» d'una unitat de la policia espanyola que, no obstant això reproduïa fidelment, «al cèntim», les quantitats dipositades a nom de Marta Ferrusola (la dona de l'ex president), Mireia, l'altra Marta, Oleguer i Pedro , en ordre d'importància de les quantitats en dòlars.

La font d'aquesta confirmació, no desvetllada però fàcil d'intuir, deriva de la denúncia contra l'autor que resultés de la «filtració» com a autor d'un delicte de vulneració de secret bancari que, a diferència de l'evasió fiscal , sí apareix contemplada en el codi penal andorrà.

O sigui, que trena una prova «inventada» que correspondria la realitat d'uns dipòsits no declarats a Espanya que sumarien, traduïts en euros, 3,4 milions. La font del periodista atribueix el fet d'aportar un document fals a la voluntat d'amagar i protegir la identitat del denunciant denuncoat.

Una altra cosa és l'augment de la quantitat suposadament amagada, segons els efectius del Ministeri de l'Interior, mitjançant prestanombres (testaferros) fins als 1.500 o, com a mínim, 500 milions.

La veritat serà difícil d'establir. Tant com aconseguir les dades sol·licitades via judicial al banc, o bancs andorrans suposadament afectats, si les comissions rogatorias no acaben acompanyades de proves sobre un origen dels diners situats en la corrupció, i no en el fantasmagórico testament de l'avi Pujol (pare del pare).

No fa molt es publicava, sense que ningú ho desmentís, que en el testament de Florenci Pujol no figura la quantitat esmentada pel fill com a herència. El que no quitació, necessàriament, que l'hi deixés aquest capital, sense figurar en el document notarial, precisament per evitar una declaració oficial i amagar-ho. O potser els dòlars venien d'una altra part com sospiten els investigadors.

El que sembla obrir-se pas cada vegada amb més credibilitat és que la declaració de Jordi Pujol Soley, assumint la responsabilitat del frau a Hisenda, tindria com a objectiu protegir als membres de la família on exerceix el paper de patriarca.

Diverses fonts judicials de tots dos països s'han mostrat convençudes que serà molt difícil obtenir suficients elements d'evidència per condemnar l'ex president, al marge dels casos, sobretot els diferents dels dipòsits a Andorra, oberts a familiars seus amb els càrrecs de tràfic d'influències i suborns, entre uns altres.

També apareix com a versemblant que les xifres dels informes sobre els dipòsits dels Pujol al principat pirinencs siguin extraordinàriamet inflades, «creades» en part, com el document fals que va anar l'origen de les informacions periodístiques en mitjans espanyols.

Finalment, una altra conclusió derivada de la forma de fer de la «mà esquerra» -els espanyols diuen sinistra i els italians sinistralitat del ministre Fernández Díaz, s'ocupa a plena dedidació, com havien denunciat alguns mitjans catalans, buscar -per no dir inventar-se draps bruts de tipus econòmic en els polítics sobiranistes.

L'acusació a l'alcalde Xavier Trías, demostrada falsa amb documents suïssos i de Lichtenstein, mancant els anadorranos, ho ha resolt el ministeri amb un «mantenella i no enmendalla» en declarar que el cas ha estat arxivat «provisionalment». Per no parlar de la qual es va llançar contra el president Mes en plena campanya de les últimes autonòmiques.

Un general britànic retirat va escriure un manual de lluita antiterrorista anomenat «Low intensity operations», del que és difícil oblidar una frase que, en traducció lliure seria: «quan no es pot amb els peixos, cal fer alguna cosa amb l'aigua (la societat del país ". amb tota probabilitat, amb la qual circula per les anomenades« clavegueres del poder ». Ho han après i fa dies que ho apliquen governs de països capdavanters del món i també, ai !, els terroristes; de les diverses organitzacions o «llops solitaris». No fa falta esmentar exemples.