Secrets d'Andorra

A falta de poc més de tres anys perquè el secret bancari desaparegui sobre el paper, el seu manteniment es demostra una arma de doble tall. D'una banda, pot impedir amb tota probabilitat que la justícia andorrana lliuri les dades demanades sobre els fons dipositats per la família de Jordi Pujol. De l'altra, de moment impossibilita satisfer la petició de l'altre Jordi, l'alcalde Trias de Barcelona, per acabar de demostrar que no va evadir ni un euro de capital als bancs estrangers on es deia que ho havia fet.

Trias va aconseguir, gairebé a l'instant, el certificat de la Unió de bancs suïssos que en els darrers anys no ha tingut cap compte en les entitats financeres helvètiques, i això en un país també fortament gelós de la intimitat dels clients de la seva banca.

La hipersensibilitat andorrana amb la privacitat de tota mena de dades, plasmada en una llei i controlada por un organisme específic comporta la paradoxa d'aquest inconvenient per a qui no tracta d'esquivar la persecució d'un suposat delicte, sinó demostrar que mai no el va cometre.

Un altre secret, i aquesta no és específic del petit país pirinenc és el del vot. El dia nou passat la delegació de l'Assemblea nacional catalana, creada no fa gaire, va obrir un lloc perquè els catalans residents poguessin prendre part en l'acció de manifestació popular sobre el futur del seu territori originari.

L'èxit va ser considerable, com ho demostra que es va haver d'ampliar el nombre de taules per dipositar les paperetes, els qui ho van fer van esperar fent cua durant més d'una hora, i el seu nombre final va ser el segon entre tots els punts similars de l'estranger, després de Londres, amb un total de 1.489 «vots» recollits.

Aquesta xifra només es veu igualada -difícilment superada- per la d'assistents a partits del Bàsquet Andorra Morabanc, tot i l'eufòria del retorn a l'ACB, màxima categoria espanyola, o per algun concert de cantants espanyols com ara Manolo Escobar.

Altres recomptes relacionats amb la política i la societat són encara més significatius: lla manifestació del primer de maig amb prou feines va aplegar mig centenar de treballadors i un centenar van ser els funcionaris que van acudir al Consell general (parlament) quan es debatia la nova llei que modifica (a la baixa) l'anterior, específic i subvencionat sistema de pensions.

Això no treu que les seves manifestacions des de la tribuna, amb aplaudiments o xiulets i aücs segons el to de les intervencions dels consellers dels diferents grups, acabessin amb el desallotjament ordenat pel síndic (president de la cambra), com uns dies abans havia succeït al parlament català amb un grup molt més reduït de convidats d'una electa del Partit Popular. Aquesta és, però, una altra història que ens aparta dels temes principals.

El sentit de la manifestació de la voluntat dels residents catalans a Andorra sobre el futur del seu Principat també resta secret i impossible d'esbrinar, perquè a l'efecte de poder-lo saber, el sistema és el mateix que s'aplica a les eleccions oficials, autonòmiques o legislatives, de l'Estat veí del sud: les paperetes, en sobre tancat, es remeten sense obrir a l'òrgan de recompte corresponent, a Barcelona, on es barregen amb la resta arribades de l'estranger per computar-les sense discriminar. Això no treu la intuïció que els percentatges entre les diverses opcions siguin similars a la mitjana general, si no amb un índex major de «dobles sí».

I algú dels votants va incórrer en un risc afegit als dels residents a la mateixa Catalunya, conscient o no. Hi ha andorrans per naturalització que «salten» la prohibició de la doble nacionalitat en el sistema legal del país, tot recuperant la ciutadania espanyola «d'amagatotis» sense renunciar a la nova. Incidint en la persecució del govern i el sistema judicial espanyols a les «consultes», un «espia» oficiós podria haver creuat les dades dels participants al 9-N i els nacionals «recuperats» i denunciar-los. Sembla, però, que no ho han fet ni ho pensen fer. I que, si algú ha fet la trampa, no li passarà com al cap de llista del Partit Popular per Lleida en unes eleccions passades, que estava censat també com a elector per votar a Escaldes-Engordany. Descobert per un partit opositor, la penalització no es va arribar a produir, perquè l'afectat va renunciar immediatament a la condició d'andorrà. I fins avui, que encara presideix una comissió a la cambra baixa espanyola.