Andorra, plaça financera
(i VI) Adaptació

El cap de l'executiu d'Andorra, Antoni Martí, deia recentment que el seu govern és un "convidat de pedra" en l'anomenat cas Pujol. Convidat o víctima d'efecte col·lateral, el cas és que l'OCDE, que va treure el país pirinenc de la llista de paradisos fiscals ara fa quatre anys, va donar un nou toc d'atenció sobre la transparència fiscal requerida al país.

El cap de l'executiu d'Andorra, Antoni Martí, deia recentment que el seu govern és un "convidat de pedra" en l'anomenat cas Pujol. Convidat o víctima d'efecte col·lateral, el cas és que l'OCDE, que va treure el país pirinenc de la llista de paradisos fiscals ara fa quatre anys, va donar un nou toc d'atenció sobre la transparència fiscal requerida al país.

Prova que no només és un testimoni mut, i que no pot «fer l'andorrà», és l'entrevista mantinguda dimarts a la Moncloa pel mateix Martí amb el seu homòleg espanyol, Mariano Rajoy.

Tal como s'havia anunciat, no hi va haver en acabar cap roda de premsa ni anunci públic. Oficiosament, els mitjans andorrans destaquen que Rajoy serà el primer en el càrrec que visiti Andorra, abans que acabi l'any, que ha ofert la col·laboració espanyola per facilitar el tractat en negociació entre Andorra i la UE, i que espera tenir tancat el conveni bilateral contra la doble imposició (CDI) entre els dos estats abans que acabi aquest 2014.

De l'afer Pujol, ni paraula. I només el Diari d'Andorra destaca també que la condició espanyola per acabar de concloure el CDI és l'acceptació andorrana de l'intercanvi de dades fiscals automàtic.

Tant en el cas de l'ex president català i de la família (especialment del fill gran, Jordi Pujol Ferrusola) per molta bona voluntat que hi posin els polítics i l'entitat o entitats bancàries concernides, per molt que volguessin col·laborar al màxim amb hisenda i tribunals espanyols, ensopeguen amb limitacions legals encara vigents, com l'obligació de preservar el secret bancari o no facilitar a cap país aliè proves en cas d'unes acusacions que no es corresponen amb delictes tipificats en el codi penal propi, on no apareix fins ara l'evasió de capitals.

Per això la batlle (jutgessa de primera instància) Moreno ha anunciat que no podrà lliurar les dades de Pujol Ferrussola abans d'un termini d'un mes i que aquestes es remetran amb la condició que no es puguin fer servir per la persecució del suposat delicte fiscal, sinó per a d'altres supòsits relacionats amb la corrupció.

Si el Govern andorrà ha estat concernit al punt de demanar i trobar una reunió urgent del màxim nivell espanyol, el sistema bancari del país encara surt més directament i negativament afectat, en un doble sentit: la recuperació -no oficial, però estesa en l'opinió pública internacional- de refugis de diner negre propis de paradisos fiscals i, no menys greu, la sensació dels clients que la plaça ja no és tan segura com ho era per als seus diners. I ja diuen a Wall Street que no hi ha res de més tímid al món que un milió de dòlars.

Per completar una idea de la magnitud del dany cal dir que l'activitat bancària suposa a Andorra el 18 per cent del producte interior brut (del total de l'economia). I que un trenta per cent del volum de capitals estrangers en el conjunt dels cinc bancs no és d'un milió o més d'euros, sinó d'unes desenes de milers, de petits comerciants, industrials i estalviadors, que en quantitat de titulars superen de llarg als grans dipositaris.

Tanmateix, la banca andorrana va iniciar un procés d'adaptació als nous temps des que va començar el procés de pressió sobre la plaça financera i la fiscalitat andorranes -al punt que Sarkozy va amenaçar de renunciar al coprincipat si el país no sortia de la llista de paradisos fiscals- i del seguit de «cessions» en forma de convenis i de canvis legislatius.

Algunes mesures han consistit en alternatives que es poden mantenir al marge dels acords i normes vigents, com la realització d'inversions directes en borsa, o fons (alguns creats i gestionats pels mateixos bancs), que, com ja vam explicar, demanen des de l'exterior que s'incloguin entre els que ja són objecte d'impostos i subjectes a les normes sobre informació. Dues altres serien l'adquisició directa de segons quins tipus de productes d'assegurances, o la creació d'empreses, però no les famoses Sicav, que romanen il·legals.

Però potser la decisió més important dels cinc bancs andorrans per afrontar un futur menys incert ha estat aprofitar la globalització per expandir-se a l'estranger. La sortida de la llista de «paradisos» i els progressos davant els Estats veïns i el conjunt de la UE han permès establir-se a Espanya a Andbanc (oficines a Barcelona, Madrid, València, Alacant i La Corunya que van poder obrir bastant després de posar el primer peu a les Seychelles), Banca Privada, Crèdit i Morabanc. (El Sabadell ja hi era, per raons òbvies i té la xarxa internacional més estesa, als cinc continents).

I no només a Espanya, tots quatre són també presents, com a bancs o amb gestores de fons, a Suïssa, Luxemburg, Miami (Estats Units) i Panamà (excepte Morabanc), això com a diversos països iberoamericans, la majoria a l'Uruguai.