Andorra, plaça financera
(III) Secret minvant, control creixent

Aquest dimecres, el Diari d'Andorra ha fet públic que Banca Privada d'Andorra ha informat el govern del país que el volum dels comptes de la família Pujol a la seva entitat ha estat entre els 4 i els 5 milions d'euros. Contra el que acostumava fins ara, no només identifica els dipositaris i la quantitat, sinó l'entitat pel seu nom.

Anteriorment, «els Pujol» havien demandat l'autor de la filtració dels comptes andorrans per revelació de secret bancari. I alguns afegien que la intenció de la querella era que la revelació es qualifiqui de prova obtinguda il·legalment i sigui anul·lada en la instrucció en alguna fase posterior del procés.

Fa alguns mesos, un nacional andorrà, suposadament implicat en un altre cas de diner dipositat il·legalment al principat pirinenc presentava recurs d'empara al Tribunal Constitucional del seu país, també contra la revelació del secret bancari.
Fins on ha arribat i on arriba aquest secret? Fa gairebé vint anys, un gestor de comptes d'una entitat explicava que fins i tot els comptes numerats (amb una clau numèrica decidida pel client) eren de propietat coneguda, només que enlloc de tots els empleats, la identitat completa la sabien només dues persones del banc.

Poc després de l'entrada en vigor de la Constitució del 1993 i del reconeixement mundial de la sobirania andorrana, la banca va començar a prendre precaucions. Per iniciativa pròpia, i per evitar tant com possible la mala imatge exterior, els bancs comunicaven a les autoritats les quantitats dipositades que li semblaven d'origen sospitós.

Les següents passes, amb relativa freqüència i a cada requeriment, seguint els complexes conductes legals internacionals, mitjançant comissions rogatòries del sistema judicial a Exteriors en origen, i d'Exteriors a la justícia andorrana, s'ha informat sempre sobre els comptes de procedència negra-nega, és a dir de negocis com ara el narcotràfic o el tràfic d'armes. Encara més, els diners corresponents han estat «congelats», mentre es resolia el procediment i, en cas de condemna, comissats.

Les pressions internacionals creixents, i la voluntat andorrana de treure el país de la llista oficial de paradisos fiscals, va anar afinant els controls sobre els capitals portats des de l'exterior. L'any 2000 es va crear la Unitat de Prevenció del Blanqueig (UPB), entitat independent integrada per representants de l'Institut de Finances (INAF, banc nacional controlador del sistema, tot i que no emissor, com ja vam explicar), el Govern, el Consell Superior de la Justícia, especialistes del Servei Policia, i delegats per l'Associació de Bancs (ABA).

Per millorar-ne el funcionament, ampliant els supòsits en què es considera necessària la intervenció de l'organisme, incloent-hi l'aixecament del secret, el 2009 l'UPB va ser substituïda per la Unitat d'Intel·ligència Fiscal (UIF), amb una redistribució dels membres, però sempre amb presència de les mateixes institucions i entitats.

Les successives demandes de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i d'altres entitats internacionals que examinen i homologuen la «netedat» dels sistemes econòmics i financers dels Estats, han estat ateses, tot i que amb reticències inicials i sempre emparant-se en models acceptats pels sol·licitants, com ara el suís, adoptat de manera gairebé exacta.

L'actual contenciós principal, estès a mols països, fins i tot a alguns de la Unió Europea que el mantenen, continua estant la supressió total del secret bancari, mitjançant l'intercanvi automàtic de informació. Això implicaria acceptar les demandes de dades bancàries de particulars no només per instàncies judicials, sinó administratives. Andorra ja ha fet saber la voluntat d'adherir-se, sempre que les places financeres de la resta de països facin el mateix pas, abans o a la vegada.

Paral·lelament, el sistema fiscal s'ha anat equiparant, quan al nombre i la definició dels diversos impostos, a la resta d'Europa, tot i que amb algunes peculiaritats. Aquest serà l'objecte d'una nova anàlisi.