Andorra, plaça financera (II) Els colors dels diners

Andorra va tenir una llarga tradició de dècades, des dels anys de les guerres (d'Espanya i la segona guerra mundial), de port franc terrestre pel que fa al comerç de tota mena, inclosa la que rebia el nom d'exportació, referida al contraban, i especialment de tabac, al punt que la de contrabandiste era una profesió acceptada i reconeguda, que podia figurar legítimament als documents d'indentitat

Andorra va tenir una llarga tradició de dècades, des dels anys de les guerres (d'Espanya i la segona guerra mundial), de port franc terrestre pel que fa al comerç de tota mena, inclosa la que rebia el nom d'exportació, referida al contraban, i especialment de tabac, al punt que la de contrabandista era una profesió acceptada i reconeguda, que podia figurar legítimament als documents d'indentitat fins que avançats els anys noranta del segle passat, i després d'una «impermeabilització» de la frontera amb unitats especials de la guàrdia civil espanyola, i de fortes pressions diplomàtiques, va passar a ser tipificat com a delicte, dintre el codi penal.

Serveixi aquesta referència per il·lustrar el concepte de comerç, i per tant de moviment de capitals, que era -i ara encara roman parcialment- al país pirinenc.

Fins que va començar l'adaptació a les normes internacionals per evitar la definició oficial com a paradís fiscal, de la qual en parlarem amb més extensió més endavant, les entitats bancàries andorranes no arribaven a distingir els colors dels diners amb tantes varietats de noms com les que els esquimals apliquen a les diferents tonalitats del blanc de la neu i del gel, però si que en tenien tres:

El blanc, de procedència totalment neta segons els criteris interns i els internacionals.

El negre, porocedent de negocis il·legals o il·lícit, sobretot procedent dels tràfics de drogues i armes, que es van començar a distingir i rebutjar per iniciativa pròpia, amb el pas del temps, i per evitar en part la «mala fama» davant el món.
Un entremig, acceptat de gust i sense excepcions, hi han estat els capitals «grisos», procedents d'activitats legals en origen, però fugits dels «inferns fiscals», que han anat arribans fins ara mateix.

Aquests dies, diversos mitjans catalans s'han fet ressò d'un informe internacional que, encara avui, assenyala Andorra com el «paradís fiscal» més convenient per a dipositar estalvis, només endarrere de les Bahames.

El motiu principal d'aquesta qualificació és la baixa càrrega d'impostos, tot i que creixent, com també tindrem oportunitat d'explicar al detall. El segon és la seguretat i els atractius naturals i turístics del país. Seguretat no només ciutadana, al carrer, sinó també de la solvència de les entitats dipositàries, que no han patit tant com d'altres a la Unió Europea les conseqüències de la crisi, i de la bombolla immobiliària, que no han deixat de ser greus i profundes també a les valls dels rius Valires. Com que es tracta d'una anàlisi internacional no esmenten un altre factor decissiu per als ciutadans de l'Estat espanyol, com és la proximitat.

Les entitats bancàries, en la publicitat local, insisteixen i força en la seva solvència reconeguda. La promoció més recent ha estat del ja esmentat Morabanc, que s'ufana de ser el cinquè més solvent d'Europa i el vinté d'arreu.

Una política «prudent» de crèdits -inclosos els hipotecaris- els hi ha permés, a les cinc entitats nacionals, esquivar els riscos que han obligat als rescats bancaris coneguts en altres llocs i a presentar any rera anys balanços -que des de fa uns anys fan públics sistemàticament- sempre amb beneficis, tot i que minvats per les circumstàncies adverses, reduits voluntàriament per augmentar les reserves pròpies, i sense quantificar els nivells de morositat.

No endebades, la pràctica totalitat de bancs mantenen en paral·lel activitat immobiliària i d'assegurances, entre d'altres