Són molt bascos

Un dels grans del periodisme radiofònic esportiu -amb tota probabilitat Jordi Basté- al final d'una lliga on un dels equips bascos (basco-navarresos, si ho prefereixen) de futbol podia salvar a un altre del descens a segona si no el guanyava va advertir: "compte, que els bascos són molt bascos". I a la vista del resultat, que efectivament, va encertar, va repetir: "que els bascos són molt bascos".

Un dels grans del periodisme radiofònic esportiu -amb tota probabilitat Jordi Basté- al final d'una lliga on un dels equips bascos (basco-navarresos, si ho prefereixen) de futbol podia salvar a un altre del descens a segona si no el guanyava va advertir: "compte, que els bascos són molt bascos". I a la vista del resultat, que efectivament, va encertar, va repetir: "que els bascos són molt bascos".

Al conjunt de l'Estat i des de les forces polítiques d'àmbit estatal han abundat les crítiques contra el PNB, per haver-se manifestat juntament amb els radicals de Sortu en demanda de millora de la situació dels presos d'ETA. Bé, no tan sols això, perquè el lema de la marxa ja l'havien aconseguit transformar i l demanda de l'apropament a centres del país havia passat a "drets humans, diàleg, pau", que és més ampli, i més condicionat.

La lògica i estesa aversió als terroristes, i encara més aversió als crims que va cometre abasta també una gran majoria dels militants del nacionalisme basc clàssic. Però una especial sensibilitat social acostuma a passar per sobre. L'exemple més sonat, d'entre els primers, va arribar aquell inquiet febrer del 1981. El dia 7 els "milis" van assassinar l'enginyer que participava a la inacabada central nuclear de Lemoiz, Jose Maria Ryan, que havien segrestat uns dies abans. La vigília, una gran concentració a Bilbao havia demanat el seu alliberament, a la manera i el resultat de la que es repetiria en favor del regidor Miguel Angel Blanco.

Coneguda la mort, les manifestacions de protesta es van multiplicar. La de Sant Sebastià, presenciada personalment, va ser una de les més nombroses entre les conegudes fins aleshores.

Però vet aquí que exactament una setmana més tard moria a un hospital penitenciari el suposat membre d'ETA Joseba Arregi, després de nou dies de detenció a l'aleshores encara seu de la "Dirección general de seguridad", de la Puerta del sol. L'informe oficial del forense concloïa que la causa de la mort havia estat un edema pulmonar, però també que el cos tenia cremades i hematomes per tot arreu. En definitiva, que havia patit greu tortures.

I set dies justos d'aquella gran protesta contra l'assassinat de l'enginyer, els carrers de la capital guipuscoana es van tornar a omplir per manifestants contra la del acusat de terrorisme, com a mínim, en un nombre semblant, si no més gran. I vam veure moltes, però moltes, de les mateixes cares que identificàvem set dies abans.

Als qui coneixen aquells antecedents, i les idees, sentiments que han persistit en aquella societat des de fa generacions ?i que en certa mesura i a poc a poc es van perdent- no els (ens) ha sobtat gens mi mica aquella estranya coincidència en un mateix espai i amb un objectiu compartit de grups tan diversos, per no dir enemics polítics.

El dirigent del PP Leopoldo Barreda, ja en fred i uns dies més tard, declarava que quedava a l'aguait, per veure si "es mantindrà aquesta aliança del PNB amb Sortu o serà conjuntural". Perquè els bascos són molt creiem que la certa és la segona. Com és cada vegada més evident que "una manifestació no canviarà la política penitenciària del Govern (Rajoy), com proclamava des d'Israel el ministre Fernánndez Díaz, el del ridícul del comunicat abans de temps d'unes detencions que encara no s'havien produït.

El lehendakari Urkullu, tan lloat pels qui el consideren "moderat" en comparació amb Ibarretxe, no ha deixat de demanar la dimissió d'aquest ministre. Com "l'immediat desarmament" d'ETA. Amb l'argument que la situació ara és molt diferent de la de fa dos anys, i que cal afavorir una pau veritable i definitiva per part d'aquells (tants, gairebé tots) que es resisteixen a canviar en la part que els hi toca.