Estabilització

Semblava força difícil, gairebé impossible, però ha arribat. L'acord entre els dos partits bascos amb més anys d'història ha ar4ribat després de llargues negociacions. No era senill, ni per les diferències i greuges estimats de banda i banda durant les darreres legislatures, ni per les persones dels màxims dirigents successius del govern autonòmic, el socialista Patxi López i el nacionalista Iñigo Urkullu.

El cas és, però, com ja ha passat en altres moments històrics de dificultat, tot i que no sigui una situació tan dramàtica com la de guerra, els fins ara rivals més directes en les confrontacions electorals han arribat a un pacte que, en paraules del portaveu del gabinet actual, Josu Erkoreka, dóna estabilitat a l'executiu per "desenvolupar els seus compromisos".

L'acord aconseguit és per a una nova regulació de la fiscalitat, per a la reactivació econòmica i per millorar els serveis públics. Amb matisos de caire social, introduïts per la força política de l'oposició i acceptats pel govern en minoria.

Erkoreka afegia que l'acord roman obert a d'altres forces polítiques i amb vocació d'estendre-les a d'altres administracions. Aquestes altres són diputacions i ajuntaments, on la suma dels dos partits concordats no és suficient per formar majories. No són suficients, per començar, a les "juntes generals" (òrgan legislatiu territorial) que marquen les directrius a dues de les poderoses institucions forals, les de Àlaba i Guipúscoa.

El Partit Popular ja ha demanat participar en una negociació prèvia a l'aplicació definitiva del pacte, quelcom desitjable des del punt de vista de les sumes de vots a les diverses institucions, però a la vegada rebut per part dels interlocutors amb malfiança que aquesta pugui ser, si finalment el consens arriba, una d'aquelles sumes que, en política, resten.

El moment és clau, perquè no només s'han d'aprovar un pressupost general que el govern Urkullu no podria tirar endavant sense suport, o suports, de l'oposició, sinó perquè també s'ha de culminar la negociació del cupo a pagar en virtut del concert econòmic entre les administracions d'Euskadi i de l'Estat.

Una veritable estabilitat política és, sens dubte, element necessari en aquests temps de crisi, per millorar encara més una situació basca d'avantatge relatiu respecte de la mitjana estatal que es reflecteix, entre altres dades estadístiques, en deu punts percentuals menys d'índex d'atur.

L'altra estabilització transcendental i tan esperada és la consolidació definitiva de la fi de la violència, anunciada pels qui la practicaven, i fins ara acomplerta. Després de molt temps d'absència d'espais tan destacats com els d'abans als principals mitjans de comunicació, tots han coincidit a destacar la previsió que ETA anunciarà abans de Nadal el desarmament, amb un inventari de tots els arsenals i "zulos" per anar lliurant-los, o desmantellar-los, progressivament, sota el control d'algun "organisme internacional independent". Ni efectius del govern espanyol, com aquest ve exigint, ni institucions basques, com havien aconsellat els mitjancers internacionals i previst el Govern basc.

L'anunci del desarmament, una altre cop unilateral de l'organització, i aquesta vegada sense esperar contrapartides, seria simultani, o gairebé (segons les fonts coincidents) amb una nova declaració dels presos d'ETA, per obrir una via a mesures individualitzades d'alleujament dels règims penitenciaris de cada cas. I si això afegim les declaracions -ja explicades la setmana passada- de la presidenta del PP al territori, Aranta Quiroga, en favor del diàleg polític sense excloure els radicals d'HB Bildu, les esperances d'una estabilitat política, i també social al País Basc, semblen més fonamentades que ho han estat des de fa anys.

Una vegada més, però, la clau de volta la tindrà el govern espanyol i el partit que li dóna cobertura. El primer, especialment, perquè ha insistit a no acceptar cap comprovació que el desarmament de l'organització sortint del terrorisme que no facin les seves forces de seguretat.