LA DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA NORD-AMERICANA

Si els espanyols no s'haguessin deixat arrossegar per la histèria, la intolerància, l'excessiu legalisme i la falta de sentit comú, aquest article seria un recordatori d'obvietats que jo no recomanaria llegir. Però tal i com estan les coses, pocs moments hi haurà més oportuns per refrescar la declaració d'independència nord-americana; sobretot perquè no conec espanyols que la condemnin; ergo, no tota secessió deu ser dolenta.

El primer és que la Declaració és molt curta. Els principals arguments són del tipus d'invocar el dret natural i el dret diví; posar per testimoni a Déu ia la resta de la humanitat. També hi ha altres arguments detallats, dels quals els redactors fan un llistat. Són del tipus d'haver de pagar impostos no consentits, no tenir representació a Westminster, suportar les dificultats diverses que el rei Jordi III posava als seus parlaments colonials, negar-se a sancionar lleis dels mateixos, aquarterar tropes en temps de pau i altres "desfeitas "per l'estil.

Es notarà que en aquells temps, cap impost a França, Espanya o Portugal es cobrava demanant el consentiment dels afectats; no torpedeaba a les assemblees regionals (o equivalents), perquè ni tan sols existien; les Corts espanyoles amb prou feines es reunien i els Estats Generals francesos, mai. Els reis de Prússia o Espanya estacionaven a les seves tropes on i quan volien. Només ells podien fer lleis. Només determinats ports (i no gallecs) podien comerciar amb Amèrica. I així successivament. En resum, bastant més oprimida estava la gent de Galícia, Alentejo o Prússia que els colons nord-americans i no per això s'independitzaven. Probablement i en el fons, els colons nord-americans es van independitzar més perquè havien madurat políticament que pel pes dels seus arguments. I la poca traça de Londres (amb excepcions, com Burke) va afegir llenya al foc.

Tampoc estarà de més recordar que George Washington, indiscutiblement un gran polític, va ser un ric terratinent, propietari d'esclaus, que en el conflicte Franco-Britànic pel control sobre el Canadà, famós per "L'Últim Mohicano", es va distingir lluitant en el costat anglès.

Que la independència nord-americana va ser il·legal -com tantes-, va de seu; cosa diferent és que fos il·legítima. Quan el legislador, és a dir, Westminster, va dictar lleis per aturar la assumpte (les Coercive Acts), els colons les van desobeir, van tirar el te a la mar (el famós Boston Tea Party) i van boicotejar els productes britànics (a l'inrevés que aquí, que es boicotegen els catalans). A més, van acudir a la violència. I no van respectar degudament als que no volien independitzar-: la declaració d'independència la signen totes les Tretze Colònies, però la guerra d'independència va tenir una mica de guerra civil (el que es repetiria després a Hispanoamèrica, per cert), i la quantitat de súbdits britànics lleials que després va haver d'exiliar ser gran. I no només ells; també estrangers i ex-esclaus van emigrar al britànic Domini del Canadà, en quantitat suficient com per crear-hi la província de New Brunswick.

És la independència el millor per als catalans? Depèn; jo no ho sé; ells sabran. Però sé com s'escriu la història. (I això que avui no ens toca revisar la d'Espanya).