Guatemala, l'aposta per l'Assemblea Constituent Plurinacional i el silenci de la subalternitat indomestissa qualificada

Des de fa una dècada enrere (2012), comunitats originàries i camperoles organitzades en resistència davant de la despulla violenta neoliberal, en i des de diferents territoris del país, plantegen i exigeixen la urgent necessitat de construir un nou Estat plurinacional, mitjançant un procés d'Assemblea Constituent Popular i Plurinacional, per al Bon Viure de tots els pobles.

Antiga Guatemala /@Pixabay

Comunitats indocamperoles en resistència impulsen procés constituent

“El nostre objectiu és consensuar la creació d'un Estat plurinacional que possibiliti els bons visurs dels pobles ”, indiquen de manera reiterada a les seves assemblees comunitàries, protestes socials, transmissions en viu a les seves xarxes sociodigitals, portaveus de les comunitats en resistència.

Aquesta aposta i proposta corre de manera sincrònica amb la imparable constatació del daltabaix moral i intel·lectual de les elits que regenten l'actual bicentenari Estat aparent/absent corroït de Guatemala.

Per a les comunitats organitzades en resistència, el principal problema no és la corrupció, ni el racisme, ni la desigualtat o cooptació de l'Estat pel crim organitzat. "...aquestes són les conseqüències", indiquen, en reiterades oportunitats, els qui impulsen el procés d'Assemblea Constituent Plurinacional.

"El problema és el sistema de l'Estat nació crioll construït per beneficiar uns quants i desposseir els pobles", plantegen les comunitats en resistència. I, davant d'aquesta constatació, es planteja la necessitat urgent de fer canvis estructurals mitjançant un procés d'Assemblea Constituent Popular i Plurinacional (ACPP).

Intents fallits de canvis estructurals a Guatemala

A Guatemala es van intentar diversos processos de canvis profunds, per diferents vies, però amb conseqüències nefastes per a les grans majories i beneficis per a pocs. Entre aquests intents hi ha: l'Acta de la “independència” del 15 de setembre (1821), revolucions liberals mitjançant les urnes (1871 i 1944), intents de canvis polítics mitjançant les guerrilles (1960-1996).

La declaració de la “independència” va blindar uns pocs privilegiats com a “ciutadans plens” ia les grans majories/originàries, com a “servos”.

La primera revolució liberal va instaurar el “progrés i la modernitat” com a privilegi per a pocs, i va convertir els serfs de la República en “servents sense terra” en desposseir les terres comunals originàries per lliurar-les als nous finquers actuals.

La contrarevolució (made in USA) a la segona revolució liberal (1954) va ser encara més letal per a les majories socials que la “independència” de la República i la primera revolució. El resultat psicosocial és que, ara, la mitjana guatemalenca va acabar acceptant i estimant la “sobirania nord-americana” a Guatemala com una cosa “normal”.

Les lluites guerrilleres, amb el seu trist epíleg a la signatura dels Acords de Pau (1996), van ser justificatius per a la implementació del sistema neoliberal actual a Guatemala, sense cap tipus d'oposició o proposta des dels nuclis de les exguerrilles convertides en partits polítics o organitzacions no governamentals (ONG). És a dir, a la derrota de les guerrilles es va imposar l'hegemonia neoliberal. Va passar al Perú i Guatemala. Passa a Colòmbia.

Resistències comunitàries creatives i propositives com perenne foc sota les cendres

En aquest camí costerut, empedrat amb frustracions i derrotes, el somni pels canvis profunds i estructurals no ha desaparegut.

Aquesta vegada són les comunitats indocamperoles, que des de l'àrea rural irradien cap a les ciutats la proposta de l'Estat plurinacional, mitjançant el camí de l'Assemblea Constituent Popular i Plurinacional, sota l'horitzó del Bon Viure.

De manera inèdita al Continent, aquestes comunitats, a banda de consensuar i difondre les propostes de continguts per a la nova Constitució Política, les noves institucions estatals, el 2018 fins i tot van crear la seva pròpia organització política Moviment per a l'Alliberament dels Pobles (MLP) que a les anteriors eleccions generals (2019) va ocupar el 4t lloc al país.

La demanda i proposta constituent és present en totes les activitats diàries i simultànies que realitzen les comunitats organitzades als seus territoris.

Assemblees de formació i informació, reunions de coordinació, protestes als carrers, conferències de premsa, aturades plurinacionals, continguts de les xarxes socials…, etc., estan plenes de la demanda/proposta constituent. Però la gran majoria de la “ciutadania guatemalenca” es resisteix a escoltar allò que sent i a veure allò que miren els seus ulls.

Aquesta altra “Guatemala” ignorada ja per una dècada crida i exigeix el procés Constituent Popular i Plurinacional, per què la “ciutadania” guatemalenca no escolta aquest clam?

Per què la “indignada” ciutadania 'indomestitza' ignora encara la proposta constituent plurinacional a Guatemala?

Què passa amb aquesta “generació indignada” de ciutadans que suposadament “destituïren des dels carrers” el govern corrupte d'Otto Pérez Molina el 2015, per què no aposten al procés constituent? Creieu que la llum provindrà de la foscor del silenci d'idees?

Les elits dels partits polítics de l'esquerra clàssica (URNG, WINAQ), presents a l'Estat, potser no van prometre i prometen canvis? Per què el seu silenci davant de la proposta del procés d'Assemblea Constituent Popular i Plurinacional?

Què va passar o què passa amb la intel·lectualitat 'indomestitza' indignada amb el que passa al país? Per què el crit “constituent plurinacional” dels pobles no forma part del seu speech o paper acadèmic?

Aquest silenci estrident de la subaltertenitat indomestitza davant del clam indocamperol de “Constituent Plurinacional” es pot explicar des de diverses variables analítiques. Una podria ser el racisme epistèmic estructural i estructurant que “anul·la les i els indígenes i camperols com a subjectes fonts de coneixement qualificat”. Una altra, podria ser la neofòbia (por del desconegut) que habita regularment les classes mitjanes/professionals. Tenen por d'apostar la veritat pel que és incert, en aquest sentit creuen que la constituent plurinacional podria ocasionar una “revolució en l'estratificació de les classes socials/racials”. Important reiterar que per a les esquerres tradicionals del Continent, el subjecte indocamperol mai no va ser assumit com a “subjecte revolucionari”… Però, els que hauran d'explicar aquest silenci són les i els “ciutadans” indomestizos generadors d'opinió pública.