Una dècada socialdemó(c)rata a la UE?

Per contraintuïtiu que pugui semblar en el cas d'Espanya, després del retrocés a les eleccions autonòmiques andaluses, els èxits recents dels socialdemòcrates als països de la UE fan ponderar un Zeitgeist socialdemòcrata per als propers deu anys. L'assagista Robert Misik , resident a Viena, ens avisa del canvi de cicle electoral a favor de l'SPÖ al país centreeuropeu, el qual era força improbable després de l'última irrupció dels conservadors i el seu jove líder, Sebastian Kurz, ara caigut en desgràcia.

La tardor passada el dinàmic conservador populista va haver de dimitir després de la revelació de diversos escàndols en el seu partit ÖVP. El temor que es desencadenés un imparable procés com el que va afectar a Itàlia la democràcia cristiana de principis dels 1990s, amb els processos de manipulació , exigia una operació quirúrgica interna sense anestèsia. El socialdemòcrata SPÖ gaudeix ara d'un suport als sondejos d'un terç dels electors, cosa que li permetria formar una Ampelkoalition amb els Verds i els liberals del NEOS de prou majoria parlamentària.

Al septentrió europeu hi ha presència dels partits socialdemòcrates als quatre països nòrdics, amb una majoria de dones com a primeres ministres (Magdalena Andersson, Sanna Marin, Mette Frederiksen). Al meridió continental, també hi ha primers ministres socialistes a Espanya i Portugal (Antonio Costa i Pedro Sánchez). Al centre geogràfic de la UE, el país europeu continental més populós compta amb Olaf Scholz de l'SPD com a canceller federal. El copresident del partit, Lars Klingbeil, de visita recent pels països de la península ibèrica, augura un protagonisme governamental socialdemòcrata també en altres estats membres de la UE.

Com no podria ser menys, hi haurà qui qüestioni si estem tractant de polítiques d'esquerres o no. Als EUA, els populistes i neoconservadors nord-americans recorren a l'epítet derogatori SocialDemoRats per desqualificar els seus contrincants 'liberals'. Aquests últims, en la seva accepció nord-americana, no s'han de fer equivalents als neoliberals disseminats als mateixos EUA i globalment. Com a programa polític, el liberalisme dels Estats Units comparteix amb la socialdemocràcia europea un suport a l'Estat social ia l'economia mixta. Tots dos aspiren a combinar legítimament les lògiques del capitalisme i del benestar social, encarnades institucionalment als Estats del Benestar. Com va passar durant els trenta anys de l'Edat d'Or del welfare (1945-75), el (neo)keynesianisme va inspirar bona part de l'economia política de liberals nord-americans i socialdemòcrates europeus. Però aquí s'esvaeixen els punts de trobada entre els dos posicionaments polítics.

Ja des de temps del revisionista Karl Kautsky (1854-1938) al sector esquerrà de l'espectre ideològic, principalment comunista però també anarquista, s'ha recorregut sovint a l'al·legoria del rosegador per desqualificar els socialdemò(c)rates com a emporrollers d'una ideologia burgesa disfressada de tints progressistes. Per tant, l'Estat del Benestar ha estat combatut des d'aquests credos com una institució repressora a desmantellar per facilitar la propietat col·lectiva dels mitjans de producció o la dissolució de les instàncies estatals. A tots dos flancs de la socialdemocràcia han proliferat a discreció crítiques diverses dels que l'han considerada adversària per sostenir idees alternatives, o fins i tot enemiga per propiciar el desviacionisme de trajectòries ortodoxes. Això explica en bona mesura la sempiterna disgregació de les formacions d'esquerres, moltes de les quals amb prou feines amaguen les ambicions personals de 'puristes' darrere de les poltrones de la representació institucional (i, per tant, de les regalies salarials i d'estatus que comporten).

Com a efecte pervers i indesitjat, més significativa potser ha estat la 'contribució' de la socialdemòcrata governant europea a incentivar l'enriquiment personal i fer seu l''espejisme de la riquesa' de tall hollywoodià. La compulsió per fer-se ric sigui com sigui afavorit la propagació de corrupteles en tots els nivells administratius de la 'cosa pública'. Els comportaments corruptes --o els enganys amb aparença de veritat-- de militants de partits i associacions que proclamen la solidaritat amb els més desafavorits, han penalitzat la credibilitat de formacions representants de la socialdemocràcia tradicional.

Com va declarar Peter Mandelson , llavors conseller àulic ( spin doctor ) i impulsor del 'nou laborisme' de Tony Blair: “Poc ens importa que la gent milionària es forri de diners, sempre que paguin els seus impostos”. Una asseveració tal, incontestable en puritat dialèctica, no aclaria el dubte de si els superrics haurien de pagar superimpostos d'acord amb el principi de la progressivitat fiscal, pilar financer de l'Estat del Benestar. Com s'ha fet evident en els darrers lustres, els socialdemòcrates al govern s'han mostrat reticents a posar al gat fiscal el cascavell progressiu.

Certament a les nostres mediacràcies europees (tornarem sobre aquest crucial assumpte), la política i la lluita per la victòria electoral llargament depenen del 'carisma' dels líders en competència. Una vegada i una altra s'observa com són les figures de presència mediàtica constant i pugnaç els que desborden les estratègies dels partits. La personalitat, no el partit, sol prevaldre en els temps que corren.

Avís per a navegants. El lector haurà recalat en els exemples de govern socialdemòcrata esmentats anteriorment a la UE, que tots són en coalició amb altres formacions polítiques. Tret de sistemes electorals no proporcionals o majoritaris, com el britànic, sembla molt difícil que els grans partits de la dreta i de l'esquerra puguin tornar a la 'vella normalitat' dels governs unicolor al capdavant dels governs estatals. Veure-ho per creure-ho.