El camí a la pau del País Basc

El cap de setmana passat, desenes de milers de persones a Bilbao i uns milers més a Baiona, al nord, reclamaven una vegada més l'acostament dels presoners d'ETA al país d'origen i l'aliberament dels que patexen malalaties greus. Una reivindicació de to bastant més baix que l'anterior d'amnistia.

Vagi per endavant que la seguretat jurídica demanda la detenció i judici de tots els membres o antics membres de l'organització amb causes pendents. Com és necessari l'esclariment dels crims encara no resolts i el rescabalament, com a mínim moral, de les víctimes.

Però no és menys cert el que reconeixia en uns cursos d'estiu de la Complutense de Madrid el jutge de l'Audiència Nacional José Ricardo de Prada, quan deia que les condemnes a membres d'ETA han estat «altes i desproporcionades» i, a més, «hi ha un règim de compliment (de les seves) penes totalment desigual en relació amb la resta de presos».

És generalment reconeguda la distància entre la fi de la violencia, que comença a semblar definitiu del tot després de quatre anys sense atemptats, i la veritable pau. El mateix magistrat afegia en aquest sentit, però que «no és exigible la petició de perdó, tot i que sí reconèixer el mal causat». En tot cas, afegia el jutge: «Sense violència, malgrat que es negui, existeix un procés de pau que ha de desembocar en un procés de reconciliació».

Un altre jutge, el de vigilància penitenciària, complementava les idees: «Els beneficis penitenciaris no poden ser considerats beneficis, sinó més aviat drets dels interns, com l'apropament a presons del lloc de residència o els permisos de sortida dels centres on compleixen condemna».

El tancament del govern del Partit Popular a aplicar el règim penitenciari ordinari a aquests reclosos i mantenir-los ben lluny de les seves famílies no ha impedit que, amb avals de la jusicia, el nombre total dels que encara continuen empresonats, entre Espanya i França (on també estan allunyats, la majoria a la regió de París), ha passat dels 755 del 2008 als 402 d'ara.

D'altra banda, detencions, judicis i sentències poden ser, i sovint són, les solucions definitives per resoldre definitivament situacions personals de proscripció, persecució, marginació i impossibilitat de reinseriment a la societat.

A la manifestació de la capital de Biscaia, a més de l'anecdòtica presència dels membres de la CUP hi havcia algunes de força significatives com ara de la vídua de l'ertzaina víctima mortal d'ETA Joseba Goikoetxea, l'exconseller de justícia Joseba Azkarraga, ex dirigent del PNB o la ex consellera en el govern de l'ara president del Congrès, Patxi López i també socialista Gemma Zabaleta.

Que el clima de normalitat política i social s'ha installat fa temps al conjunt d'Euskal Herria és quelcom que han constatat ciutadans residents i visitants. I a falta de la conseqüent translació de la nova realitat a la política policíaca i penienciària espanyoles, les passes cap a la pau continuen.

Aquest dimecres mateix, a l'Audiència Nacional, el pacte entre la fiscalia, les acusacions particulars, les defenses i els encausats ha permés que els 35 membres d'antigues formacions hereves de Batasuna Partit Comunista de les Terres Basques (PCTB) i Acció Nacionalista (ANB) hagin reconegut que van ser «instrumentalitzats» per ETA, així com els danys causats, a més de renunciar a «tota violència».

Amb els atenunats d'aquestes declaracions, i del temps excessiu transcorregut entre que van ser imputats i el judici (cinc anys) tots han rebut penes d'entre vuit mesos i dos anys, que els deslliuren d'entrar efectivament a la presó. Trenta.cinc interns potencials menys. Però Arnaldo Otegi hi continua. Per a molts, inexplicablement.