No deixen ni als morts en pau

Una persona pateix una d'aquestes tragèdies quotidianes que poden quedar en un ensurt, però que de vegades es converteix en una gran desgràcia. Un ciclista atropella Muriel Casals i el que podria haver estat una lesió sense més importància ha acabat amb la mort d'un referent polític i cultural per a mitja Catalunya. Queda una família trencada pel fatal desenllaç i un nodrit cercle d'amics que es pregunten el "per què?" d'un drama inesperat. La mort és així, ens pot arribar en qualsevol moment i només queda intentar consolar els seus en aquests moments difícils.

Però la mort de Casals no ha estat només una tragèdia, un fet dolorós que ha de romandre en un segon pla perquè la família tingui dret a un duel en pau. Per als propagandistes del nacionalisme ha estat una oportunitat. Va morir a causa de la mala sort, però per a la màquina d'agitació secessionista sembla que ho hagués fet en ple combat. Des del "farem realitat el somni de Muriel" de Carles Puigdemont a "era el somriure de la revolta" de Carme Forcadell, tots els missatges han anat en la mateixa direcció, el aprofitar un fet dolorós per seguir alimentant el procés que Casals va donar suport fidelment , i els defensors no li van donar ni setanta-dues hores de dol sincer. Tot serà pur agit-prop. També per part d'alguns dels seus detractors, que tampoc perdran pistonada en utilitzar aquestes reaccions per contraatacar. El caïnisme existeix en les dues ribes.

No vaig a criticar ni a elogiar la figura de Muriel Casals. No és el moment. Una persona que hauria d'haver viscut molts més anys es va trobar amb el final dels seus dies per pura mala sort. És el moment del duel, que la gent que l'apreciava la recordi amb afecte. No la vaig conèixer. No comparteixo les seves idees, però deien que era una persona afable i que es feia estimar. Sigui com sigui, el meu condol a la família i el meu cansament que es facin servir aquestes tragèdies per alimentar la maquinària de l'odi. Descansi en pau.