Creu vostè que segueix Espanya sent una democràcia?

Llegim aquests dies en els mitjans que el Senat de Brasil aparta del govern a la presidenta Dilma Roussef. I el primer que ens preguntem és si això seria possible a Espanya. I resulta que no ho seria, doncs, per començar el nostre prescindible Senat no té aquesta funció (ni cap apreciable).

Lluny de Brasil, a França, i davant les mesures antisocials que s'acosten, hi ha diàriament manifestacions, fins i tot enèrgiques, protagonitzades per treballadors i també per universitaris. No falten diputats en la majoria governamental que s'oposen, i el primer ministre Valls, davant la resistència parlamentària al seu projecte de llei, ha d'acudir a l'dubtós article 49.3 de la seva Constitució, que li permet sostreure al vot de l'Assemblea Nacional. Un altre cas impensable avui aquí.

Com tampoc seria pensable el que succeeix últimament a Grècia: davant les noves reformes es produeixen importants manifestacions contra el govern i el partit Syriza; manifestacions, fins i tot, de la policia. ¿Més impensable encara? A la Gran Bretanya, amb motiu del Brexit, molts conservadors s'oposen a Cameron i fins i tot fan campanya en contra, incloent algun ministre. I no són sancionats ni expulsats del partit.

I aquí? Aquí ens escandalitzem de la involució d'Hongria o de l'extrema dreta a Àustria, mentre seguim repetint acríticament la veritat oficial: Espanya és una democràcia constitucional occidental com la que més. Ara bé, vist el camí de retallades de llibertats que portem, i el poc que nosaltres, el poble, podem fer, és això sostenible, sense més?

Si les faltes de democràcia són ocasionals, passi, però si han vingut per quedar-se, per què mantenir aquest piadós autoengany nacional? Al que més s'assembla Espanya, observada amb lupa, és a una partitocràcia que a poc a poc es va tornant més autocràtica, encara que amb una autocràcia postmoderna, estil Tocqueville-Huxley. Cal notar que el que avui abunda en el món no són les dictadures militars rudes i bigotudas sinó les democràcies formals però escasses de liberalisme, en la pràctica semidemocráticas i sobrades d'autoritarisme més o menys subtil (cada vegada menys). Profèticament deia Huxley que les noves dictadures no serien com les antigues i que es basarien en el consentiment. Espanya està resultant autocràtica no només comparada amb els millors moments d'Atenes o del constitucionalisme anglosaxó, sinó comparada amb França o el Brasil.

Traiem lliçons:

Primera, de caràcter formal i institucional: les nostres institucions constitucionals no garanteixen molta divisió de poders; no hi ha molts "checks and balances". La vida política espanyola real gairebé suggereix una administració pública jeràrquica: les decisions es prenen a dalt, pel govern, i no poden ser revertides per cap institució; Senat, Tribunal Constitucional o una altra, perquè no hi ha institucions veritablement independents de Los Que Manen.

Segona lliçó, en el terreny social: la nostra societat no pot (si és que vol) fer com les societats civils d'aquests països. Està controlada com mai; potser anestesiada; qui es manifesta avui espontàniament a Espanya? I, per a què serviria, fora d'arriscar-se a una forta multa? El mateix món universitari (sense excloure certs rectorats) sembla lliurat a les metes del capitalisme financer; metes anti-populars i contràries a l'humanisme ia la idea d'universitat. La universitat sempre va ser un ferment de descontentament que ni les dictadures domesticaven del tot: un arribava a la universitat i es feia anti-franquista. Sempre els universitaris volien canviar el món; segueixen volent-ho avui? L'altruisme no els tira molt, i els sabers superiors no directament útils, tampoc.

Tercera: a Espanya no només fallen institucions i partit s; no només és un estat semi-policíac; no només hi ha control social sinó que ara -cal rendir-se a l'evidència- també n'hi ha mental.

Molts estan indefensos, fins i tot mentalment. Els espanyols benintencionats repeteixen frases de súbdits acríticament, com "la llei és la llei i és per complir-la", encara que aquesta llei pugui perjudicar-nos a nosaltres i beneficiar els rics, o no l'hagin elaborat els nostres representants (així, nou article 135 de la Constitució, que el que garanteix és ... que pagarem). O vegeu, també, com cala la mentalitat de submissió a mantres com "el bon ciutadà paga els seus impostos" (en comptes de "el bon ciutadà paga impostos justos i votats per ell o els seus representants", com deien la Carta Magna i la Declaració d'Independència americana); sometámonos a l'estat de dret que, així, passa a obligar-nos a nosaltres més que al govern; no superem 120 kph encara que no hagi radars; les retallades de llibertat són inevitables...

Aquests espanyols, crèduls com mai, interioritzen el que mana l'estat, fins sobre com educar els seus propis fills. Una propaganda intel·ligent i d'aparença moralitzant ens ha convençut que els culpables de la corrupció en el fons hem estat tots, per intentar no pagar l'IVA al lampista, i els culpables de la crisi, també, ja que tots malgastàvem. Els governants, immersos en la corrupció -alguns d'ells fins i tot defraudadors d'aquest erari públic que diuen custodiar-, es posen de guineu cuidador de gallines/predicador de la nova moral ortodoxa del gran capitalisme financer transnacional. I -és clar- per això no es necessita molta democràcia constitucional; si és que no és fins i tot un destorb.