Com mana el protocol

Si a vostè se li trenca una cama o se li incendia la casa, si una contusió el porta a un servei d'urgències o si presenta una denúncia a la policia, potser no ho sàpiga però acaba d'entrar en un protocol. És possible que associï la paraula a normes de comportament de la reialesa o de les relacions diplomàtiques, als seus rituals i cerimònies. Per això pot quedar sorprès, si en reclamar pel que considera un error mèdic o una actuació incomprensible d'un servei públic, li contestin, a manera de justificació, que s'ha aplicat el protocol.

En aquest moment una gran quantitat d'activitats estan regides i ordenades per seqüències d'actuacions preestablertes que suposen que són les respostes més eficaces i efectives per atendre o resoldre una situació. La finalitat dels protocols consisteix a disposar d'una guia que prevegi el desenvolupament d'una eventualitat, les possibles derivacions de la mateixa, i l'aplicació de mesures d'eficàcia comprovada mitjançant estadístiques, de tal manera que s'evitin els dubtes, les improvisacions i amb això es puguin donar les respostes més adequades. En el fons el que subjau és la necessitat d'evitar el pensament, i amb això la indecisió sobre el que està passant i substituir-lo per un manual predeterminat validat per l'estadística.

S'entén que els serveis d'extinció d'incendis, els transports d'accidentats, o les atencions sanitàries d'urgència s'organitzin mitjançant protocols seves intervencions. Són emergències que requereixen rapidesa de reacció i els protocols economitzen temps i, amb això, diners.

En totes aquestes ocasions el protocol és un instrument al servei de la situació que s'ha de resoldre. Què passa quan la situació no es resol o es complica? És vàlid justificar aquests resultats dient que s'ha aplicat el protocol? És com dir "nosaltres hem fet el que tocava, si la cosa no ha sortit bé és perquè la realitat no ha aconseguit adequar-se al protocol". Si l'autoritat competent ha aplicat el protocol i el vaixell segueix perdent fuel és perquè el vaixell no se sotmet al protocol. Si la seva malaltia no remet és perquè vostè és un malalt no protocol·litzat.

La lògica exigiria que l'instrument resolgui el problema no que aquest s'adeqüi a l'instrument. Però amb excessiva freqüència veiem a responsables de l'administració, polítics o tècnics, aferrats a aquest tipus de justificació sense la menor capacitat per fer servir un pensament crític, com si la veritat també pogués ser estandarditzada.

A més passa que l'aplicació d'aquesta metodologia s'està estenent a àrees cada vegada més àmplies ia situacions de més complexitat en la sanitat, en els serveis socials o en l'educació.

Tots els problemes poden abordar-se mitjançant aquests procediments? Es poden aplicar de la mateixa manera a una crisi ecològica o una epidèmia que al maltractament familiar o l'assetjament escolar? És el mateix atendre una oclusió intestinal que l'autisme? Si es tracta de guies d'intervenció estandarditzades i validades estadísticament, fins on serveix aquesta generalització?

Les seves limitacions comencen quan la problemàtica a tractar és més individualitzada, té un caràcter més qualitatiu que quantitatiu i sobretot quan predominen els aspectes subjectius. En aquestes situacions, l'ús generalitzat de protocols pot deixar fora del camp d'atenció o d'intervenció determinants fonamentals que no són fàcilment quantificables o objectivables. O, el que de vegades és pitjor, es superposa a situacions, que ja de per si són doloroses, un dispositiu operatiu que dificulta l'escolta i amb això augmenta el dolor. El que li està passant a una persona passa a ser definit des d'uns paràmetres externs. Els anomenats indicadors es fan explicatius de la situació i els factors de risc justificants de la intervenció. No es tracta de restar importància als signes d'una situació que pot ser greu o perillosa o pugui arribar a ser-ho. El que està en qüestió és la despersonalització de l'observació i de la intervenció. La generalització fa que siguin tractats de la mateixa manera problemes que poden ser molt diferents, com si totes les situacions de maltractament fossin igual; qualsevol picabaralla escolar, un assetjament, o totes les trucades fibromialgias tinguessin un origen idèntic, i per tant un abordatge únic.

Assistim a un procés que en nom d'economitzar temps, diners o formació de professionals, se simplifiquen les explicacions, l'anàlisi de les causes se substitueix pel pragmatisme dels resultats, l'acció s'avança al pensament. Amb això, es va imposant una nova manera de pensar la vida i les relacions entre les persones, consistent en un aplanament de la complexitat i una devaluació de la subjectivitat. L'individu es va reduint als seus fenòmens, a la seva imatge o les seves accions, i abans que es manifesti el conflicte ja tenim un protocol disposat a eliminar els seus símptomes.