Deixeu Ítaca en pau

No pot un demanar-los als que tenen el poder --polític, econòmic, fáctico-- que siguin poetes. En general la poesia no s'ha casat gairebé mai molt bé amb el poder; els poetes, una mica més: tot règim té el seu tall que inclou consellers àulics, intel·lectuals orgànics, artistes palatins i, naturalment, poetes. Però la poesia sempre ha despertat sospites quan no burles o coses pitjors.

Per als nostres pròcers educats a les escoles de negocis o que han fet pràctiques en els despatxos d'alguns partits polítics, els poetes són gent més aviat inútil que dedica part del seu temps a dir coses que no s'entenen, a trastornar les paraules per fer-los dir coses incomprensibles; titellaires ambulants sense ofici ni benefici que poden, això sí, distreure'ls una estona; còmics que pujats a una estrada es dediquen a llançar-improperis, a criticar conductes o maneres de pensar; pel·liculers pesats que de tant en tant els recorden que vam tenir una guerra; pintors que taquen llenços ... Són individus als que no volguessin veure casats amb les seves filles. La creació, la creació poètica en aquest cas, pot ser un entreteniment, una distracció per a festivals d'estiu, excusa per a unes copes amb amics, però res seriós; això, 01:00 devaneo estival sense massa conseqüències per a la resta de l'any.

Quan dic poesia no em refereixo només a poemes. Parlo de creació, de la capacitat, només humana, de construir noves realitats mitjançant el llenguatge --escrit, sonor, plàstic, cinematogràfic, etcètera--, de fer dir a les paraules més del que diuen, de construir idees i pensament nou i original. En la situació actual, amb una crisi social i política, però que aquesta modificant valors, maneres de pensar la realitat i, fins i tot, la pròpia estructura mental, esperaríem dels líders una capacitat de construcció de pensament que permeti abordar creativament, amb idees originals , els nous problemes o conflictes fins fa poc insospitats.

Esperaríem que llegissin el que altres han escrit sobre el món que ens envolta, que coneguin la història per entendre el present, que troben en la cultura les respostes que la humanitat s'ha donat a les qüestions que ella mateixa s'ha plantejat. Necessitem constructors de civilitat i per a això en els seus caps deu haver una idea de civitas que vagi més enllà de l'interès de curt termini, partidista, en particular, quan no personal o corrupte.

Cal un pensament viu, però no vivales, àgil, però no improvisat, que escolti i analitzi la realitat i no només les enquestes. Necessitem mes pensadors que venedors ambulants de promeses a baix preu, disposats a donar-nos dos pel preu d'un, perquè saben que a continuació, si els convé, ens donaran un per l'preu de dos i s'han d'excusar dient que els va fallar la comunicació o que descontextualitzem les seves paraules. Per això és descoratjador veure com el llenguatge públic, es dedica amb afany al desarmament de la funció creadora del llenguatge. No vull generalitzar: hi ha pensament, espurnes d'enginy o argumentacions sòlides en alguns dels discursos. Però escoltar el discurs polític publicitat, sobretot a la TV, porta sovint a considerar que pensament polític és un oxímoron.

Sembla com si la funció creadora del llenguatge hagués desaparegut. Es repeteixen expressions o frases fetes que algú en el seu moment va recollir com enginyoses i ja tots es posen a passar pàgines, canviar de pantalla o posar en valor. A un altre li ha semblat d'una subtilesa intel·lectual clamorosa, que defineix una gran astúcia estratègica, diferenciar entre un pas endavant i un pas al costat. Les paraules d'aquesta manera no descobreixen, es fan encobridores, amb un desvergonyiment que irrita. Una ministra diu "mobilitat exterior" a l'emigració de joves universitaris o professionals que aquí no troben feina. Una altra, al pagament dels serveis prestats per un corrupte , l'anomena "indemnització en diferit" o "simulada" mitjançant un acord "entre les parts".

Hi ha denominacions que canvien en funció de l'estratègia del moment així el dret a decidir es transvesteix en referèndum per la independència i, després d'unes eleccions no molt propícies a la causa, de nou en dret a decidir. Ara no es per on van. Davant tant jocs de mans amb truc a la vista, davant de "això que veieu en realitat no ho veieu, però ho veieu", no és d'estranyar que es pugui dir tot, una cosa i el contrari, sense que passi res. Bé, sí, alguna cosa passa: l'empobriment col·lectiu del llenguatge i del pensament.

Això permet dir a qui hauria de ser savi, coses de l'estil d ' "un got és un got i un plat és un plat". Pobre Magritte, ell que ens havia descobert que una pipa pot no ser una pipa! Però el nostre president és un home senzill que no ha descobert que el llenguatge és sempre metàfora. Ells es creuen intel·ligents o cultes quan repeteixen alguna frase enginyosa escoltada per aquí, o citen un poema que no van llegir, quan s'aferren a alguna analogia de suposada qualitat poètica i ens maregen a cops de timó, singladures, rumbs, bordes, perquè la mar vesteix, i si és la Mediterrània més.

Permeteu-me una reivindicació gairebé personal. Des que Llach sinfonizó el poema de Kavafis, Ítaca ha esdevingut en símbol de no se quantes coses. D'on ve aquesta apropiació d'Ítaca com a símbol patriòtic? ¿En quin lloc van llegir que Ítaca representi la utopia d'un món futur i feliç? Tant el poema d'Homer, com el de Kavafis poden tenir nombroses lectures, per aquest motiu siguin clàssics.

Evidentment cadascú és lliure de donar a les paraules l'ús que vulgui --sobre això escribo--, però a mi, amant de la poesia i dels dos poemes que tracten de l'illa jònica, em sembla es tracta d'un ús indegut i carrincló de dues obres bellíssimes i plenes de significacions. Estava a punt de caure en la meva pròpia trampa i oferir-vos algunes de les que tenen per a mi. Però, no, és millor que els llegiu o les torneu a llegir.