Urkullu marxa amb mans lliures

Íñigo Urkullu, líder del PNB i lehendakari d'Euskadi

Fa ja unes quantes décades, a l'Euskal Etxea de Caracas, un vell exiliat es vantava que al seu poble, en les darreres eleccions abans del cop d'Estat, la junta local del PNB havia fet el recompte dels vots que tindria el partit, i eren 89 de un centenar escàs. A la fi en van ser 88, perquè un veí es va posar malalt.

Semblaria que les enquestes que esmentàvem la setmana passada (també les de Galícia) la van encertar de ple en les dades fonamentals, a diferència de les grans errades en els sondejos previs per a d'altres comicis recents.

Pel que fa a Euskadi, l'ordre del més gran al menor suport va ser plenament el pronosticat, amb la formació nacionalista històrica amb el nombre d'escons més gran de la graella variable arribuïda, 29, dos més que en la legislatura anterior. O sigui, que enlloc de patir el desgast que s'atribueix als partits governants, la ciutadania hauria reconegut la seva bona gestió. Més, amb una participació que també va crèixer.

Tot i les expectaives d'alguns, en el sentit que la marca local de Podemos (EP) superaria EH Bildu, hereva del radicalisme independentista, aquesta no només va conservar el segon lloc en representació, sinó que la seva devallada va ser minsa, de quatre representants, per quedar-se amb 17, amb clara avantatge sobre EP, que es va quedar amb 11. Casualment, la suma exacta de les pèrdues de la formació defensada per Arnaldo Otegi, sense poder encpçalar la candidatura, i del Partit Socialista d'Euskadi (PSE-EE-PSOE) que va patir la gran batacada, en passar de 16 a 9 diputats.

El Partit Popular, com arreu, va demostrar la fidelitat del seu electoral, amb un sol escó perdut igualat amb el PSE a nou. Finalment, tot i les facilitats que concedeix la circumscripció d'Àlava, on el darrer electe es deideix per un centenar, o molts pocs centenars de paperetes, Ciudanos (C's) es va quedar fora de la cambra, sense l'únic candidat al qual es concedien opcions, Nicolás de Miguel. Cal recordar que fa quatre anys havia aconseguit la UpyD de Rosa Díez, a la práctica desapareguda del mapa polític en tot l'Estat. No gaire sorprenent, quan C's incloia al seu programa la proposta de supresió del Concert Econòmic, defensat aferrisadament per tota la resta, amb els populars com els que més.

El PNB ha resultat el més votat i més representat als tres territoris històrics. Al feu considerat habitualment «españolista», que ha estat Àlaba, va guanyar un escó (fin s a 8) i va superar en tres al PP, segona força, però amb els mateixos diputats (5) que EH Bildu, un més que EP i dos més que el PSE, que en va perdre la meitat, per quedar últim amb 3. També en va guanyar un al territori on sempre s'ha mostrat més fort, Biscaia, on ha triplicat els segons (EH-B) (12 i 4, respectivament, per 4 més de EP).

L'avanatge més curt en diputats per a la majoria relativa va ser el de Guipúscoa, única circumscripció on no va augmentar representació, repetint-ne 9, un mes que EH-B, que en va perdre un, i triplicant els de EP i PSE (3, en tots dos casos), i amb el PP, com habitualment, al darrer lloc, amb 2.

Al mapa del nou Eusko Legebiltzarra (parlament de Vitòria-Gasteiz), el domini relatiu del grup que torna a liderar Iñigo Urkullu li permet escollir entre l'oposició el soci de govern, o de legislatura, que vulgui. Cap altra combinació, ni tan sols un difícilment imaginable tripartit amb els de Podem i els teòricament incompatibles EH-B i PSE assoliria els 38 suports que equialen a la majoria absoluta.

Tampoc no sembla, i així ho han dit, que els «penebistes» acceptin la proposta d'Otegi, d'aliança amb el seu grup i els de EP, perquè cadascun és adversari directe d'un dels altres en la recerca del mateix àmbit de votants.

Tot i els jocs aritmètics possibles, les alternatives serien una coalició menys probable de PNB i Elkarrekin Podemos o, tot i la pérdua de suports, el manteniment de la fòrmula «socio-nacionalista» que ha estat la més repetida al llarg de les legislatures. En tot cas, el que sembla evident és que els electors han donat a Urkullu i els seus un «mans lliures» per començar el viatge de la nova legislatura, i que no hauria de ser tan complicat com ho va ser a Catalunya i és a Espanya, formar un executiuestable.