Context 'black'

Miguel Blesa

Baixen tèrboles les aigües de la política espanyola en els últims dies. No és menor l'efecte ennegrecedor de la batalla oberta al PSOE pel control del partit, el qual segueixen pensant molts dels seus contendents és el trampolí per al poder institucional, i potser no tant per al bon govern. Així ha estat la trajectòria de contesa partidària establerta des dels temps de la Transició després de la mort del dictador Franco. El PSOE, en els seus temps de màxim suport electoral, va arribar a controlar a finals del decenni dels anys 80 de segle passat milers de llocs públics en el nostre sistema multinivell de govern. No és evident ara que el trampolí partidari permeti un salt cap a responsabilitats governamentals sinó, més aviat, cap a la tèrbola confrontació caïnita entre els mateixos socialistes i cap al seu fosc futur electoral.

Com bé ha apuntat Manuel Fernando González en aquestes pàgines digitals, la sorpresa i intensitat del fratricidi socialista ha desviat l'atenció de l'assumpte potser més negre de la nostra recent història política: el judici de les targetes 'black' de Bankia, entitat bancària hereva legal de Caja Madrid. I, és clar, convé recordar. En el nostre món de presses insubstancials en línia, és convenient recuperar la memòria i el fil de les coses, les quals tendeixen a oblidar-se amb el pas del temps. Com bé apuntava Oscar Wilde, "s i no es parla d'una cosa, és com si no hagués passat".

Cal recordar que 83 membres de la cúpula de Caja Madrid, d'un total de 88, van realitzar despeses 'personals', i en moltes ocasions sumptuaris, per una quantitat agregada superior als 15 milions d'euros (uns 2.500 milions de les antigues pessetes). Això es va fer mitjançant l'ús 'personal i intransferible' de targetes suposadament opaques entre 1999 i 2012. D'entre els implicats, 28 van ser proposats en l'òrgan rector de Caja Madrid pel PP, 15 pel PSOE, 4 de IU i 10 per els sindicats UGT i CCCO. El grup dels ara acusats, processats o enjudiciats inclou un màxim responsable de la patronal espanyola, així com a Rodrigo Rato, ministre 'estrella' d'economia dels governs Aznar i posterior director gerent del Fons Monetari Internacional ( 2004-07), abans d'ocupar la presidència de Caja Madrid/Bankia. També està sent jutjat Miguel Blesa màxim directiu de la mateixa entitat bancària com a president del consell d'administració durant 1996 i 2009. Entre d'altres membres implicats --autodefinidos com d'esquerres - pot al·ludir-al cas d'un màxim responsable d'organització del PSOE a Madrid durant la Transició, així com d'un sindicalista que, segons sembla, realitzava diaris desemborsaments en efectiu amb la targeta per quantitats menors. Potser pensava en no deixar rastre del destí final de les seves despeses o, simplement, cal interpretar-ho com un gest mesurat en comparació amb els dispendis luxosos en joies o viatges d'altres implicats.

A Espanya, és una assumpció bastant generalitzada en amplis sectors socials que els corruptes es van 'de rositas'. Es comunica amb això que, després de la reprovació i eventual sentència dels actes comesos, els polítics implicats mantenen com a propis els fruits dels seus abusos. Segons sembla, alguns dels involucrats en el cas de les targetes 'black' han tingut la decència de tornar les quantitats gastades. El mateix Miguel Blesa, cinc dies abans que comencés el judici públic, va tornar gairebé 437.000 euros, import de les despeses realitzades amb la seva targeta opaca. Amb aquesta acció el seu advocat defensor podria sol·licitar que es atenuase la seva possible presó per sis anys, segons demana el fiscal.

Es argüeix que l'assumpte Caja Madrid/Bankia és quelcom que pertany al domini dels negocis privats. No està de més tornar a recordar que bona part dels implicats van ser elegits representants a la cúpula de l'entitat bancària per la seva activitat pública, política o institucional. A més, i no és una fotesa discursiva, el fet que els contribuents espanyols hagin aportat més de 35.000 milions d'euros per salvar Caja Madrid/Bankia ha de ser molt tingut en compte, no els sembla?

Es fa necessari per a la higiene democràtica d'un país, que en el suposat cas de robatori de diners públics els culpables tornin el furtat. Fa uns anys es va produir a Itàlia un cas de corrupció que va implicar a un dirigent d'un partit menor que havia rebut ingents quantitats de diners públics, i que ell havia camuflat en benefici propi. Amb aquests guanys l'implicat va incrementar el seu patrimoni personal amb la compra d'un luxós apartament al centre de Roma. En una arrencada de penediment, el polític es va mostrar "disposat" a negociar una rebaixa del seu peculi personal, però mantenint la seva sumptuari habitacle. Coneixen vostès el cas d'algun representant polític espanyol que tan sols hagi proposat un quitament en la reparació dinerària de les seves malifetes abans o després de ser condemnat?

El cas de les denominades targetes 'black' són un exemple socràtic de com ennegrir la noble aspiració kantiana de vincular èticament moral i política. No estranya que el nivell i impunitat sigui més gran en aquelles societats com l'espanyola on sembla acceptar-se la visibilitat de les corrupteles amb resignació i fatalitat. Però com encertadament ja va apuntar el filòsof de la ciència, Karl Popper, els electors en una societat oberta mantenen incòlume la seva capacitat de canviar el govern. Segurament no puguin alterar com podrien desitjar les conductes corruptes inherents a la condició humana. Però sí que poden elegir altres representants alternatius. En cas contrari cal entreveure l'amenaçant color negre d'una absència de democràcia. Un color similar al de les camises negres dels feixistes italians, o el no menys ombrívol de les Schutzstaffel (SS) nazis.