L'errada de l'enquesta final basca

Repartició d'escons del Parlament vasc a les darreres eleccions | Web elecciones.eus

Sovint s'ha dit amb raó que la única enquesta electoral certa és la de les paperetes dipositades a les urnes. Paradoxalment, fa uns dies constatàvem l'encert del darrer sondeig a prop dels comicis bascos i ara resulta que és precisament el recompte, o més ben dit, el recurs contra aquesta quantificació el que ha canviat substancialment el resultat final.

Es pronosticava que hi havia dos escons pendents d'un grapat de vots: el darrer d'Àlaba, entre Ciutadans i el Partit Nacionalista Basc(PNB), per un centenar de sufragis, que va «caure» de la banda dels primers. I a Biscaia, entre la mateixa formació nacionalista i els socialistes (PSE-PSOE) per uns 1.600, que en el primer anunci dels resultats s'havia adjudicat als mateixos.

Però vet aquí que un recurs i un segon recompte sobre els vots de Bermeo, població biscaïna de cens ampli, industrial de la pesca i derivats i darrerament feu de l'anomenada «esquerra abertzale» va aconseguir, per menys de 500 paperetes, que el diputat sigui per a la candidatura recorrent, EH-Bildu (EH-B).

Aquest canvi produeix una reestructuració del mapa del proper parlament que, en pura aritmètica, treu la majoria absoluta automàtica a la coalició governant en funcions PNB-PSE.

Els consocis es queden amb 37 membres, a falta d'un per a la majoria absoluta i, encara més, els nacionalistes històrics acaben tenint un diputat menys (28) que la suma (29) d'EHB (18) i Elkarrezkin Podemos (EP) (11).

D'entrada, Arnaldo Otegi ha marginat els seus en reconèixer que, com a guanyador relatiu, correspon al lehendakari en funcions engegar les consultes per formar govern. De la seva part, en un comunicat oficial, el PNB anunciava la condició per formar el nou executiu: que el soci reconegui el caràcter de nació d'Euskadi.

La repetició amb els socialistes, doncs, sembla ara problemàtica; no només per la condició esmentada, sinó per les realitats socialistes: una gran sotragada en els resultats electorals, la crisi de la formació en el conjunt de l'Estat i la majoria de membres del partit en el País basc alineats amb Pedro Sánchez -com a Catalunya- i radicalment oposats a facilitar la investidura de Mariano Rajoy.

La formula de votació parlamentària per investir president basc és, també, peculiar. No es tracta de donar suport o rebutjar cada candidat separadament, sinó tots els que s'hi presenten a la vegada, de manera que en segona votació no cal la majoria simple, sinó rebre més suport que qualsevol dels adversaris.

Si cada grup vota el candidat propi, Urkullu sortiria investit automàticament amb segona volta. Que EH-B i EP pactin un candidat comú sembla difícil, si hem de jutjar pel que ha ocorregut en altres llocs. També que el PNB accepti la proposta de tripartit d'Otegi, amb els seus i els de Pili Zabala, la víctima del terrorisme d'Estat. Posats a elucubrar no falta qui augura un pacte dels nacionalistes amb el PP, un «intercanvi de cromos» que no podria passar per votar a favor de Rajoy, sinó per l'abstenció, a canvi que els populars facilitin la repetició del actual president basc en funcions. La pràctica abstencionista del seu grup al Congrés ha estat freqüentment repetida però ara, fins i tot l'abstenció li suposaria un cost comparable al que va patir CiU l'acord amb Aznar.

Tot sembla difícil, però el PNB té una llarga història de pactisme per continuar al capdavant del govern del territori, amb fórmules bipartides i tripartides, quan les ha necessitades. Això, i el sistema de votació, afavoriria el pronòstic que la investidura no trigarà tant com la de president espanyol, o la de Puigdemont. Sense oblidar, en cap cas, la dita que la política fa estranys companys de llit.