Iceta, després de les primàries

Miquel Iceta ha guanyat unes primàries tan florentines com maquiavèl·liques. M'alegra i em tranquil·litza la seva victòria. M'atreviria fins i tot a dir que la satisfacció que m'embarga és compartida pels capitostos de les altres forces polítiques catalanes. I és que, amics, Iceta és sinònim de solvència contrastada en aquests temps difícils en què el postureo intenta substituir el sentit comú i, la neofilia, l'experiència acumulada.

Miquel Iceta és un interlocutor sòlid, capaç de comprendre la posició del 'altre', difícilment manipulable i amb una formació intel·lectual envejable ... A més, reconeguem-ho, està de bona ratxa. L'últim estudi del CEO ens diu que és el polític, de l'oposició catalana, més ben valorat pels ciutadans. Què més pot demanar el bo de Miquel que no sigui el 'paradís' socialista?

Però no tot són somriures i lisonjas. No senyors. Les primàries, més enllà de decidir lideratges, també afloren maniobres fosques, misèries i rancúnies. Quan les aigües tornin al seu curs caldrà analitzar quins moviments hi va haver entre bastidors, la causa i l'origen de les aliances contra natura, els silencis clamorosos o les actituds displicents dels que esperen resultats -sense mojarse- per aplaudir al vencedor. Hi ha tants experts en caure sempre de peu com desagraïts.

A can PSC està en potència un nou procés congressual. Miquel Iceta ha de proposar una nova Executiva integradora, capaç de crear consens. Obvi i desitjable, però hauria de prevenir-se contra aquests caps furriel que habiten en els partits -en el PSC també n'hi ha- que maniobren a l'ombra i perpetuen mètodes de control propis dels vells aparells partidistes. 'Compte, doncs Miquel!

El bon vencedor ha de ser generós. Està obligat a recuperar, integrar i sumar. És clar que sí! Però també ha de ser previngut i diligent a separar el gra de la palla exigint uns mínims de capacitat intel·lectual i uns màxims d'ètica. I, sobretot, tenir memòria per no eternitzar vells mètodes i errors.