PSC: d'orquestra simfònica a banda municipal

Va acabar el Congrés del PSC. Els seus organitzadors estan satisfets Han aprovat l'elecció en primàries del seu primer secretari 'per unanimitat! .Tant Posar en solfa el de les votacions a la búlgara, i ara resulta que l'inimitable Todor Zhicov és un pobre pipiolo al costat dels jerarques del PSC .

Per la resta, el més interessant d'aquest Congrés està al meu modest entendre, en el contingut d'algunes ponències, per exemple la de Víctor Francos sobre Federalisme, una paraula que a aquest periodista li sona fantàstica des de fa diversos anys. El desig del ponent d'elevar el rang dels Estatus a nivell de Constitució territorial o autonòmica sense que el Tribunal Constitucional pugui tocar-la és una iniciativa molt arriscada, però emocionant que xocarà segurament amb el posicionament dels que a Madrid, i no em refereixo al PSOE , sinó a l'entorn polític empresarial i sobretot mediàtic, molt a la dreta dels socialistes, que no es va deixar "aquest túnel" tipus Messi que han ideat els ideòlegs del PSC. Però, ves alguns ens hem portat una sorpresa molt agradable al llegir el text final ja que, encara que pocs, els que pensem així creiem, que això de l'encaix territorial al Regne d'Espanya passa per alguna cosa semblant.

Però com m'imagino que a vostès. El de les ponències els resulta feixuc, pas a comentar-les maldats del Congrés. La primera que Núria Marin, alcaldessa de l'Hospitalet, sense haver d'acudir a unes primàries i competir amb Iceta, ha donat un sorpasso monumental a la seva amiga Núria Parlón al colar-se com a número dos del partit, a sobre amb el beneplàcit de les dues ànimes en litigi . Chapeau !.

Una altra més: Collboni, el cap de la família municipal de Barcelona, s'ha colat al número tres de la classificació en situar "seu home" Salvador Illa en la poderosa Secretaria d'Organització on els seus antecessors, excepte l'efímer Dani Fernández, han exercit el poder de manera immisericorde durant diverses legislatures. Recordem al Mestre de mestres Josep Maria Sala, o al Gran Germà Pepe Zaragoza com a exemples més significatius. Si Illa fa el que ha de fer, el seu Cap polític capitanejarà la nau socialista més ben aviat que tard i vostès. Ho veuran. Iceta havia de pagar significativament els vots de la Federació de Barcelona a la seva candidatura i ho ha fet generosament, en la persona d'Illa i cinc dirigents més.

¿I Núria Parlón?. Doncs, el seu assessor l'immortal Antoni Poveda diu que molt bé. Li han donat la secretària que ella volia després de discutírsela durament i amb això portar-la a l'hort del Senyor Gesemaní, que és on la història diu que van calar al pobre Jesucrist. Tant de bo m'equivoqui però jo vaig creure que la que havia tret el 46% dels vots dels militants havia estat l'alcaldessa de Santa Coloma i no la d'Hospitalet. Però en fi, la interessada ja sabrà millor que qualsevol altre el per què li han pres el pèl o quina classe de tàctica política és la que l'ha portat a la situació dins del seu partit en la qual es troba després de la celebració del Congrés.

I com que la llista de detalls amb morbo és molt extensa, m'aturaré finalment en el discurs del Primer Secretari, el líder indiscutible de "la unanimitat" que ha salvat la cadira pels pèls que li queden, ja que la seva adversària en les primàries es les ha fet de totes les maneres inimaginables acompanyada, això sí, d'un grup d'amics del propi Iceta que pel bé del socialisme català no han d'abandonar mai el seu feu del Baix Llobregat. El que al ballador de Miquel aquests se li hagi oblidat completament o estan afectat per la síndrome de la dissimulació, no vol dir que allò de "està bé, el que bé acaba", sigui la veritat absoluta del que, uns i altres, han protagonitzat, a la vista de tothom, ja que la baralla ha estat dura per les deslleialtats que uns pocs no han tingut escrúpols a protagonitzar.

Un dia d'aquests, alguns entendrem el per què, en les paraules d'Iceta, hi ha la resignació d'oferir al PSC com a frontissa de tot el que pugui ser una candidatura guanyadora, per molt "Comú" que sigui la ideologia. És com si es volgués representar en el futur el paper que va exercir en la política catalana la gairebé "desapareguda" Unió Democràtica, a la qual el seu soci de molts anys la Convergència d'Artur Mas clavar una punyalada per l'esquena passant-se a la trinxera de l'independentisme després de tants anys de "fraternal" convivència amb el seu soci democristià.

Sembla clar, a la vista d'aquest plantejament que aquella Orquestra Simfònica que era el PSC amb els seus Raventós, Maragall, Mercè Sala, Marta Mata, Narcís Serra o Ernest Lluch, abandona les grans partitures polítiques i es resigna a esdevenir una bona Banda Municipal a la qual només se li crida per als concerts del diumenge o per celebrar les festes de la Patrona. A mi personalment, les bandes de música m'emocionen molt i hi ha diverses entre les meves preferides, però clar, la Simfònica de Berlín o la de Filadèlfia són una altra cosa perquè per tocar-hi cal tenir un altre nivell.

I per avui res més. Un altre dia els escriuré unes línies sobre els ponts de Madison que segons algun conegut periodista han estat esteses en aquest Congrés perquè als de la gestora del PSOE i sobretot a la presidenta Díez se'ls passi el cabreig de la votació al Congrés dels Diputats.