Populismes, quins?

La segona accepció recollida pel Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix al populisme com la "tendència política que pretén atreure a les classes populars", subratllant el seu sentit pejoratiu. Tal explicació aclareix poc respecte a una expressió que s'utilitza a tort ia dret. I és que avui proliferen populistes situats a la dreta, el centre i l'esquerra de l'espectre polític, ja siguin a nivell global, nacional o fins local.

Després de la victòria de Donald Trump en les últimes eleccions presidencials nord-americanes s'han intensificat els epítets contra el populisme. No gaire lluny geogràficament del país nord-americà, el president Daniel Ortega també ha estat titllat de populista després del seu triomf en les recents eleccions nicaragüencs. Malgrat la seva comuna denominació com populistes, els dos polítics no podrien estar més allunyats ideològicament entre si.

L'antiga Roma ha proveït de nombrosos exemples de les categories polítiques experimentades posteriorment per la nostra civilització occidental. Les conjuracions del patrici Catilina il·lustren un primer moviment populista promogut pel rival de Ciceró i la 'casta' aristocràtica, i que reivindicava ampliar el poder de les assemblees plebees amb capacitat per proposar iniciatives com la cancel·lació de les tabulae novae (deutes dels morosos i ciutadans pobres).

En temps recents, un altre moviment de gran arrelament popular el va impulsar Juan Domingo Perón a l'Argentina. El seu carisma, reivindicat entre els seus hereus més recents (Kirchner), va aconseguir altes cotes de popularitat. El peronisme va pretendre afavorir un espai ideològic entre les grans corrents ideològics del segle XX. Evita, l'esposa del general, ho va exposar en les arengues als seus estimats descamisats contra "el capitalisme forà", traficant de la sobirania argentina.

Perón, igual que Getulio Vargas al Brasil o Lázaro Cárdenas a Mèxic van ser populistes que van combatre a les oligarquies dels seus països. Com a representants d'un populisme nacional van trobar el seu contrapunt, decennis més tard, en un populisme de tall neoliberal que va assumir en bona part d'Amèrica Llatina les tesis globalitzadores del Consens de Washington (1989). A l'Argentina, un polític de matriu peronista com Carlos Menem va adoptar ferventment tals tesis a les antípodes de les polítiques autàrquiques i de substitució d'importacions promogudes pel primer peronisme. Els postulats del populisme il·lustren paradoxalment la dicotomia --i fins a la contradicción-- dins d'una mateixa ideologia.

Des de fa alguns lustres, es fa referència a Llatinoamèrica a una nova fornada de populismes en el cas dels moviments liderats per Hugo Chávez a Veneçuela, Rafael Correa a l'Equador o Evo Morales a Bolívia. Serien aquests últims populismes d'esquerra, tot i que compartirien amb els seus homònims de dreta la presència de caps o líders forts amb gran capacitat de mobilització popular de les 'masses'.

Fins aquí el lector s'haurà fet una idea d'algunes de les característiques o trets del fenomen populista. Però potser romandran els dubtes. Permeteu-me fer la meva habitació a espases en aquesta discussió amb un ànim clarificador. Als meus estudiants els ofereixo una definició general de les propostes populistes com "aquelles que un bon nombre de ciutadans volen escoltar i eventualment donen suport, encara que la seva realització sigui políticament inviable o no desitjable". Es dirà que semblant explicació és similar a la de 'demagògia', si bé aquesta última és un recurs retòric o instrumental per materialitzar ambicions polítiques, les quals són generalitzables a tota mena de polítics i polítiques, siguin o no populistes. A més, si el 'populisme', segons l'accepció del diccionari de la Llengua Espanyola reproduït al començament d'aquest article, tracta d'atreure el favor de les classes populars i, per tant, el major nombre possible de votants, totes les formacions polítiques en les nostres democràcies cabrien ser considerades com populistes. O sigui que tornaríem a la casella de partida en el nostre periple conceptual si no aportéssim algun element addicional.

Què millor esclariment afegir adjectius qualificatius al substantiu del populisme? En realitat tals adjectius haurien de complir la seva funció ressaltant específicament les propietats que se li atribueixen al populisme. Tom prestat del meu col·lega i amic, Cesáreo Rodríguez-Aquilera de Prat, la seva última anàlisi del triomf electoral de Trump per il·lustrar aquesta proposta explicativa. Escriu el politòleg barceloní sobre el "triomf del populisme reaccionari", descripció que no pot descriure millor el tipus de populisme desplegat pel milionari novaiorquès. El seu lema de campanya (Make America great again, "Fes que els Estats Units sigui gran una altra vegada") expressa genuïnament, i amb gran economia de paraules, el caràcter reaccionari de la seva populisme. Cal recordar que reaccionari és un terme referit a ideologies o persones que aspiren a instaurar un estat de coses anterior al present. I no és una altra cosa el que Trump ha ofert als electors nord-americans, és a dir una reacció per recuperar el que considera la seva grandesa perduda.

Naturalment el qualificatiu de 'reaccionari' pot tenir un significat denigrant en diversos sectors socials. De semblant manera qualificar, per contraposició, com 'revolucionari' altres populismes que pretenen emular l'assalt al Palau d'Hivern per conferir tot el poder als consells populars dels 'soviets', no gaudirien de millor premsa. Sigui com sigui, Acostumem a suplementar al populisme amb qualificatius com ara: 'de dretes', 'd'esquerres', 'eurófobo', 'nacionalista', 'neoliberal', 'racista', 'reaccionari', 'religiós', 'revolucionari 'o' xenòfob '. Tots ells composen un mostrari limitat però susceptible de ser ampliat amb nous matisos i atributs. Per a això és convenient estar a atents a les seves manifestacions patològiques. Va en això la pròpia condició humana com zoon politikón (animal cívic).