Llavors de qui és la culpa?

Llegeixo en algun article de divulgació que les teràpies, especialment les d'orientació psicoanalítica, culpabilitzen les persones que tracten en fer-los causants dels seus propis mals; així, addueixen, els seus pacients a més del patiment pels seus símptomes, han de patir la culpa per creure que ells mateixos se'ls provoquen. Contraposen a aquestes teràpies les concepcions biologicistes que consideren el patiment psíquic com a símptoma d'una malaltia orgànica, d'un desequilibri fisiològic, aliè a l'experiència vital i relacional de les persones i, per això, tractable únicament amb una medicació que restableixi l'equilibri perdut. Ningú, diuen, és responsable de l'seves secrecions internes. Una vegada més ens trobem amb l'existència de dues maneres confrontades de concebre el sofriment mental.

Els que exercim com a psicoterapeutes amb orientació psicoanalítica vivim i vam comprovar diàriament al dolor de les persona que atenem la presència, en l'actualitat, de les influències de les relacions que van mantenir amb els personatges rellevants de la seva història.

Però voldria tornar al començament per parlar de causa, responsabilitat i culpa en el propi patiment. Depèn de com considerem que es construeix el psiquisme humà ens situarem en una o en una altra posició.

Podem pensar que les característiques subjectives d'una persona vénen donades exclusivament per la seva genètica o que el seu desenvolupament es produeix des pautes prefixades, com la germinació d'una llavor fins a esdevenir planta, però si fins a una planta es desenvolupa de manera diferent segons el tipus de terreny, l'aigua que rep o el temps d'exposició al sol, també podem pensar, que la família en la qual una persona va veure la llum, la manera de ser educada, la llibertat de la que va disposar, les prohibicions i obligacions que se li van imposar, l'amor amb què la van tractar o les mancances que va patir, han pogut modelar les característiques de la seva personalitat, la seva manera de viure de gaudir i es patir.

És imaginable que si algunes d'aquestes influències van ser contradictòria amb altres, es va poder instal·lar a l'interior del seu psiquisme conflictes difícils de resoldre. Sobretot perquè es van instal·lar quan s'estava conformant la subjectivitat de la persona, en la infància, una època en la qual les possibilitats d'usar les paraules i el pensament no permetien tenir consciència d'ells.

D'aquesta manera pensem, sentim, estimem seguint pautes que ens són desconegudes, encara que creguem que les coneixem, i que només de tant en tant podem vislumbrarlas. Ens habiten conflictes dels que no som conscients o només som conscients dels seus efectes dolorosos.

Vol dir això que aquells que ens van educar, els que ens van cuidar amb les seves abraçades, ens van corregir amb els seus reprimendes són culpables de com som? La majoria de les vegades els pares no van triar la manera de tractar-nos, també ells van seguir pautes que van assimilar inconscientment. I si van ser conscients la majoria de les vegades van creure que aquesta era la millor manera d'educar. És cert que els pares o les persones encarregades de l'educació poden haver generat les causes d'un conflicte dolorós. Forma part dels tòpics atribuïts a la psicoanàlisi el de considerar que "la culpa és dels pares". D'aquesta manera algunes persones es sacsegen la seva responsabilitat com altres ho poden fer atribuint els seus problemes a les hormones, els enzims, el clima o el seu signe zodiacal. Però que no cal confondre causa amb culpa. La culpa és un concepte moral o legal que implica intencionalitat conscient. Una cosa diferent és el sentiment de culpa: qualsevol persona pot sentir-se culpable per molts motius: per alguna cosa que ha fet o deixat de fer, per un pensament, un desig o un somni, per qualsevol cosa de la realitat o de la seva imaginació.

"Ja sé que m'ho provoco jo". "No sóc capaç de resoldre els meus problemes". "Hauria de ser més fort i saber-los afrontar" són expressions que poden proferir algunes persones en el procés psicoterapèutic.

Sentir-se culpable per saber-se causa d'alguna cosa és una possibilitat del funcionament psíquic però no ha de ser efecte de la psicoteràpia la qual treballa per a l'acte coneixement i el coneixement de les condicions del propi malestar.

Entendre les causes conscient o inconscients d'un malestar; poder pensar en les lleis ocultes a què obeïm o els desitjos que sense saber intentem satisfer; entendre el lloc que van tenir els que ens van criar en el que som i en el que patim en l'actualitat, ens permet apropiar-nos de nosaltres mateixos, diferenciar el que desitgem del que ens han fet desitjar, poder triar. La psicoteràpia així entesa ens torna llibertat ens fa més amos de nosaltres mateixos i per tant més responsables, sobre el nostre destí al nostre interès. Confrontar-nos amb la nostra responsabilitat no és equivalent a carregar amb la culpa dels nostres patiments, sinó a fer-nos protagonistes del nostre alliberament. El que és contrari a una psicoteràpia és l'engany consistent en conformar-nos a la condemna de les causes ( "la culpa és d'ells"); o "tirar pilotes fora", cap a la biologia, el zodíac o el clima.

Que siguem més responsables de nosaltres mateixos vol dir que tenim més capacitat de resposta. Podem buscar el nostre benestar -o nostre malestar- en les nostres condicions de vida, en les relacions que mantenim, a les dependències afectives a les que ens sotmetem o de les ens alliberem, en les rutines de les que no ens atrevim a prescindir. Una teràpia no t'obliga a ser el que no vols ser, et brinda la possibilitat d'apropar-te al que vols ser.