Macron, esperança blanca

Quan els boxejadors de raça negra van passar a dominar la boxa mundial, allà pels primers decennis del passat segle, va començar a utilitzar-se l'expressió "gran esperança blanca". Es feia al·lusió llavors a que algun púgil de raça blanca faria tornar les coses al seu anterior "ordre natural". És a dir, que la supremacia dels blancs en l'esport del pugilat tornés a predominar com ho havia fet en temps de Jack Dempsey, després del passatger fulgor de Jack Johnson, primer afroamericà a proclamar-se campió mundial (1908-1915).

No obstant això, Joe Louis va ratificar durant gairebé dotze anys (1937-1949) el domini incontestable dels boxejadors negres en la categoria de pesos pesats, el qual s'ha mantingut fins als nostres dies

En general, s'al·ludeix a la "esperança blanca" quan es produeix una situació que molts consideren anòmala o indesitjable, esperant que algú pot superar-la amb una actuació inapel·lable. L'expressió comporta implícita l'aparició d'un inesperat "outsider" guanyador.

És Emmanuel Macron, aspirant a la presidència de França a les pròximes eleccions del 23 d'abril (primera volta) i, eventualment, el 7 de maig (segona volta), la "gran esperança blanca" al país gal?

Fa tot just unes setmanes, Macron era un polític gairebé desconegut més enllà de les fronteres de França, on havia estat ministre d'Economia (2014-16) en el govern socialista sota la presidència de François Hollande. El seu pedigrí polític, però, estava fora de dubtes, ja que s'havia format com a inspector de finances a la "École nationale d'administration", autèntic viver de les elits socials franceses.

Potser el seu jove edat (39 anys) no reflecteixi un dilatat currículum de càrrecs i experiències polítiques. Tampoc disposa de l'aval directe dels seus antics camarades de partit. "L'honestedat m'obliga a dir-vos que ja no sóc socialista", ha declarat a l'agost de 2016 després d'abandonar el govern de Manuel Valls.

A continuació va impulsar la seva plataforma política ( "En marxi!") Amb el propòsit de presentar-se a les pròximes eleccions presidencials. Emperò, a l'hora de redactar aquestes línies, Macron apareixia com el favorit a disputar-se amb èxit a Marine Le Pen el "ballotage" de la segona volta electoral.

En els últims sondejos, Macron ha estat recolzat directament per un 21% dels electors francesos, percentatge que contrasta amb el 24% de Marine Le Pen, la candidata de l'extrema dreta francesa, xenòfoba i abanderada de la "grandeur" de l'estat- nació francès en versió reminiscent del règim de Vichy (1940-1944). El candidat de la dreta republicana François Fillon, obté un suport similar al de Macron, però en la hipotètica segona volta la seva victòria sobre Le Pen seria menor (56% enfront d'un 44%) que la de de Macron (59% per un 41 %), si aquest fos finalment el candidat opositor a la líder ultradretà.

Coincideixen molts observadors a subratllar que l'objectiu principal a dirimir en les pròximes eleccions no és altre que el de frenar Le Pen a la segona volta. Importa relativament menys si el candidat a derrotar-la és un republicà o socialista. Els francesos disposaran de la possibilitat de votar en major sintonia amb les seves preferències ideològiques i polítiques en les eleccions legislatives que se celebraran poques setmanes després de les presidencials (11 i 18 de juny).

Estant així les coses, els diversos escenaris de futur indiquen que resultaria improbable la victòria final de la candidata antieuropea. Però els imprevisibles resultats produïts amb motiu del Brexit i l'elecció de Donald Trump als EUA, afegeixen molta llenya a la teoria de la impossibilitat del triomf de Le Pen. El vertigen produït pels últims esdeveniments polítics aconsella prudència i determinació per evitar el desastre polític al Vell Continent. És molt el que ens juguem respecte al provenir de l'Europa unida.

Macron insisteix que en els temps que corren l'única sobirania possible és l'europea: "És l'única alternativa per fer front a incerteses globals, els desafiaments climàtics i les amenaces terroristes". Es declara un europeista convençut quan ens està de moda dir-ho obertament i sense matisacions. La seva equidistància entre la dreta i l'esquerra tradicionals sembla ser un actiu per mobilitzar els francesos de banda i banda de l'espectre polític.

En les properes setmanes que resten fins el 23 de maig s'empitjorarà la intensitat de les campanyes negatives. En no haver-se-trobat cap "esquelet a l'armari" en forma de corrupteles o apropiacions indegudes, com ha succeït amb altres candidats presidencials, es tornarà a insistir és la seva desmentida homosexualitat oa la "raresa" de conviure amb una dona gairebé vint anys més gran que ell. Acostumats estem a tot tipus d'al·legacions amb fins de descrèdit polític. Però la constatació que persones tan "irreals" com Nigel Farage o Donald Trump es van sortir amb la seva ens hauria d'haver curat d'espant.

Després de l'abandó de la UE per part del Regne Unit, avalat fins i tot pel decadent laborisme de Jeremy Corbyn, per impulsar amb EUA la anglobalización, Europa necessita del pols vigorós de França i Alemanya. Macron és l'únic candidat partidari d'un acord estable amb Alemanya. La seva valentia per proposar un eix francoalemany es fonamenti en la convicció que els dos països poc poden fer per lliure i individualment: "Cal que França assumeixi les seves responsabilitats sobre el pla econòmic i pressupostari i emprengui les reformes degudes. Després, Alemanya ha de acompanyar-nos amb més inversions i un rellançament de la zona euro ".

Si algun dels dos països centrals d'Europa que celebren eleccions transcendentals durant 2017 països centrals falla, haurem dit adéu a la realitat del model social europeu i al somni dels francesos Robert Schumann i Jean Monnet d'aconseguir una "una unió sense parar més estreta entre els països europeus ".

Ara més que mai, la civilització europea lliure, igual i solidària assisteix a l'envit de consolidar-se o confrontar la seva mort segura.