Per què no sóc un psicòleg positiu

Rebut el número d'una revista professional dedicada a la Psicologia Positiva. La portada mostra la foto d'una jove la boca està oculta per un paper blanc en el qual s'han dibuixat els traços esquemàtics d'un somriure.

Se suposa que sota el paper la noia podria mostrar una expressió no positiva i que el missatge que s'intenta transmetre és una exhortació a la positivitat representada pel somriure superposat. No és la meva intenció entrar en una polèmica d'escola amb aquesta corrent psicològica els fonaments de la qual desconec i que suposo respectables.

Però sí vull reflexionar sobre l'exhortació de molts comunicadors socials (no se m'ocorre una altra denominació més precisa -inclou autors d'obres d'autoajuda, filòsofs mediàtics, sacerdots de religions oficials o no oficials, psicopredicadores, pastors d'ànimes professionals o amateurs-) a aquesta espècie d'optimisme acte construït, segons la qual somriure davant l'adversitat, veure el costat bo de les coses, ser empàtic, energètic, en definitiva, ser positiu constitueix una mena de teràpia per si mateixa i que n'hi ha prou amb esforçar-nos a veure la realitat d'aquesta manera per aconseguir viure en un estat proper a la felicitat. Té la lògica del senzill i impregna una part del pensament popular de tots els temps.

Referent a això se m'ocorren algunes qüestions: En què consisteix el positiu, qui defineix i com que alguna cosa és positiu o negatiu? A primera vista semblaria que hi ha pensaments o sentiments que devem, o podem, classificar d'un o altre manera. La tristesa, per exemple, seria un sentiment negatiu, davant l'alegria; l'amor seria considerat un afecte positiu contra l'hostilitat, en les seves variables formes des de l'odi a l'enuig.

D'aquesta manera, podríem fer una doble classificació en la que d'una banda agruparíem components psíquics adversos com l'agressivitat, la desconfiança, l'avorriment, l'enveja, el desànim, etc .; i de l'altra, els considerats positius en el qual inclouríem, la generositat, l'alegria, la paciència, la tolerància, etc. El tractament per tant consistiria en el pas d'un costat a l'altre d'aquest ordre. Però una persona que ha patit la pèrdua d'un ésser estimat, que aquesta afectada per una malaltia incurable, o que ha perdut la feina possiblement no pot manifestar un altre sentiment que desànim o tristesa. Segurament veuríem estrany que es mostrés contenta en aquestes circumstàncies. Fins és possible que visqués com una exigència insuportable que la indujéramos a buscar l'alegria davant aquests successos.

Igualment podem dir pel que fa a l'hostilitat. Seria saludable per a una persona agredida experimentar mansuetud? Un noi que està sent assetjat a l'escola o una dona maltractada no necessiten d'un cert grau de ràbia per enfrontar-se a seus agressors i alliberar-se'n?

Crec que la definició del que és positiu o negatiu depèn sobretot de valoracions ideològiques, d'un pensament acrític però que modela consciències i exerceix un poder excessiu, més enllà de la seva aparent banalitat, quan s'imposa com un objectiu a aconseguir. En certes situacions l'exigència de felicitat pot ser una tirania. Potser algú que em llegeixi pensi que estic dramatitzant en excés. Però pensem en l'ús de drogues, il·legals, legals o receptades sota prescripció facultativa, per extirpar de manera ràpida i efectiva qualsevol sentiment negatiu; pensem en l'excitació al consum d'objectes i serveis com a manera d'arribar a un estat de benestar (potser en substitució de l'Estat de Benestar com a proposta política), o en l'oferta mitjançant formules elementals de paradisos terrenals tecnològics, biològics o polítics.

Em sembla que en la promoció del positiu, com en el pensament políticament correcte, subjau una farsa: si parlem d'afroamericans, ens creiem que ja no existeixen negres; si diem treballadors i treballadores ja no existeix bretxa salarial, i si ens enredem amb invàlids, minusvàlids, disminuïts, discapacitats, o qualsevol altra denominació que inventem, les persones que tenen dificultats per alguna cosa no patiran cap discriminació. Si ens entestem a "always look on the bright side of life" podrem anar per la vida xiulant i cantant encara que sigui penjats d'una creu. És una hipocresia però és una hipocresia positiva, es ven bé, té bona premsa.

Deia en el títol que no sóc un psicòleg positiu. Em va enfrontar cada dia al sofriment. Moltes persones pateixen davant un món que els venç, per un cos que fa mal, per algú que no els estima, per ferides d'un temps passat sempre present, per les pèrdues, per les trobades insatisfactoris, pels seus límits o pels seus desmesures. Són dolors subjectius que van dins d'ells i per als quals no hi ha cirurgia que els extirpi ni trasplantament, que substitueixi l'òrgan adolorit. Ocorren contra ells mateixos: manifesten no voler pensar el que pensen, sentir el que senten, viure com viuen. Intenten seguir els consells positius que amics o ells mateixos es donen: no pensar, oblidar, allunyar del que els fa mal, però sembla que com més ho intenten més s'enfonsen en el dolor. No troben la manera de sortir. Seria una burla dir-los do not worry, be happy. Contesten, amb raó, "i això com es fa?".

No tinc, no crec que n'hi hagi, una fórmula, un plànol a seguir per sortir del laberint. No defuig de la complexitat. No convido al pacient a sortir de la seva patir; ell té els seus motius. Intento entrar amb ell on habita el seu dolor per veure les imatges que el representen, les històries que l'han construït, o les paraules que el comprenen. Trobada de vegades que dolor i plaer, amor i odi no es repel·leixen, sinó que es fonen en una abraçada angoixant; per tant, que separar-se del dolor també és dolorós i que deixar de patir pot ser una pèrdua com la d'un objecte valuós o la d'un ésser estimat.

Com es pot veure no és un camí de roses, ni una excursió campestre. És un procés ardu, contra el no voler veure, no voler pensar, no voler recordar. El terapeuta pot ser un tipus no sempre simpàtic ni positiu, sinó algú que mostra els problemes i que indaga les causes del dolor. L'ajuda no consisteix a posar draps calents ni caretes festives. És un acompanyant fidel a la tasca que s'ha proposat i el pacient ha acceptat. Tampoc defenso un terapeuta negatiu, esquerp, despietat, desitjós d'aprofundir ferides o imposar sofriments.

Acompanyar al nostre pacient en la seva confrontació amb si mateix requereix de tacte, paciència i respecte al ritme ia la seva manera particular d'anar descobrint-se i de triar les sortides al seu dolor. La positivitat no és llavors un concepte a priori, definit per l'autoritat del terapeuta, que indica el camí del tractament, sinó el benestar trobat en un sender propi, construït per cada subjecte, acompanyat, això sí per un altre humà com ell que li proposa preguntes que l'ajuden a descobrir ia desprendre dels llaços i dels paranys que el mantenen lligat a un patiment excessiu.