Millet i Montull, en capella i Mas, en un club privat

Moment en què Fèlix Millet, Jordi Montull i la seva filla han arribat a la ciutat de la Justícia

Foto: CCMA

Diuen que, generalment, els pares són capaços fins i tot de donar la seva vida, si cal, pels seus fills. Aquesta afirmació sol complir-se. Montull, un dels grans implicats -no l'únic- en l'etern Cas Palau, estaria disposat a explicar com rebia, presumptament, els diners CDC per al seu finançament a través d'un dels tòtem sagrats de Catalunya com és el Palau de la Música. Ho fa no per penediment, sinó per salvar la seva filla de la presó, després de la petició de 26 anys de presó que sol·licita el fiscal.

Quin panorama per als convergents, que últimament no guanyen per a ensurts en tots els terrenys: judicial i polític. Millet es fa el malalt per veure si jutges i fiscals s'apiaden d'ell. Montull, per necessitat, està disposat a cantar fins a la Traviata si cal. Ja ha declarat que el tal "Daniel" que figura en els papers confiscats per la Guàrdia Civil és, ni més ni menys, que Daniel Osàcar, l'extresorer del partit de Pujol i Mas, també implicat en l'altre cas del 3%, amb connexions directes amb el Cas Palau. Són els vasos comunicants de la trama d'un presumpte finançament de CDC i el lucre personal de bastants individus sense escrúpols com s'està destapant d'una forma lenta però segura? En sortiran tots els implicats? Aquesta és la gran pregunta que es fa la gent.

Les aportacions "voluntàries" estaven directament relacionades amb les concessions d'obres públiques, com proven la coincidència de "pagaments" amb les adjudicacions d'aquestes. Hi ha anotacions, ingressos, testimonis que han parlat del tema. De tot això, Mas no sabia "res", ni s'ho imaginava. L'astut estava a la lluna. Per això, quan comença el judici que durarà fins al mes de juny, Mas se'n va de gira a Anglaterra, a l'Oxford Union Society, una societat privada de debat, situada a Oxford, per parlar d'independència i del mal que tracta Espanya a Catalunya. Per donar-li boato a l'esdeveniment, el seu cercle virtuós explica que per allí han passat el Dalai Lama, Churchill i una llista de grans personalitats. Però no es portin a engany, el conviden no per la seva alçada intel·lectual o política, com li agradaria que el reconeguessin. No, és senzillament per la bona gestió d'aquesta empresa contractada que paguen amb els diners de tots els contribuents i, com diu el refrany popular, pagant fins a Sant Pere canta.

Mentrestant, Montull, Millet i companyia estaran més sols que la una, davant de la justícia això sí, amb les butxaques ben plenes i l'orgull buit.

S'inicia el judici després de vuits anys d'espera, en què més d'un pot emportar-se una sorpresa. És l'hora de cantar, de pactar fins i tot amb el diable amb l'objectiu d'evitar l'hotel de cinc estrelles de Brians o la Roca. Cantaran prou? Tres mesos per davant donen per a molt i aquí es pot aplicar allò de "quan vegis la barba del teu veí tallar, posa la teva a remullar".

Una filla és una filla i tota la resta, a certa edat, poc importa. El passat està passat i ben gaudit, el futur, no n'hi ha per a ells. Per això, han de pensar que qualsevol temps passat va ser millor i que ho diguin. El seu futur té poc recorregut