Jugues o entrenes?

Em consulten uns pares preocupats pel seu fill. El veuen malhumorat, irritable, "no parla, gruny", diuen. Estudia, però amb desgana. En realitat sembla que tot li costa. Aquesta manera de respondre li crea problemes a l'escola i sovint no surt al pati perquè l'han castigat. No adverteixen motius per a la seva infelicitat. Em sembla que el noi s'ho està passant malament i que potser necessiti que se li doni un cop de mà.

Els proposo veure a Aitor per intentar entendre què li passa i quin tipus d'ajuda necessita. Busquem un horari a la sortida de l'escola per mantenir unes quantes entrevistes. Dilluns és impossible, va natació i abans de les vuit no podria venir ia més surt molt cansat. Dimarts ve una estudiant a donar-li repàs i acaba a les set. Aquest dia la mare treballa, ell i la seva germana estan amb l'àvia, però aquesta ha d'acompanyar a la nena a música, així que, per no deixar-lo sol surten tots tres amb el consegüent enuig d'Aitor, que preferiria quedar-se una estona només en casa i jugar amb la consola. A més durant aquesta hora d'espera a l'escola de música aprofita per fer els deures, perquè entre una cosa i una altra "temps per fer-ho no té molt".

Dimecres té entrenament de futbol que li ocupa tota la tarda, com és una extraescolar diversos pares de l'AMPA fan torns per acompanyar els nens a casa seva. Dijous fa catequesi, es prepara per a la primera comunió. Quan surt es queda una estona jugant amb els amics fins que arriba la mare o la tia a recollir. La mare està apuntada a una ETT ia aquestes hores li solen cridar perquè ajudi a ficar al llit a gent gran. La tia el porta a anglès i la mare li recull. Divendres a mitja tarda van tota la família a un centre comercial. Fan la compra, prenen una pizza junts i, de vegades van al cinema. Aquest dia podria venir abans, però a l'escola li han dit que a Aitor li convindria fer logopèdia ("de vegades no se l'entén bé el que diu") i han pensat que podrien aprofitar aquesta hora.

Els dic, amb un cert temor a fer competència deslleial, que potser la manera de parlar del noi pugui tenir a veure amb alguna cosa pel que em consulten i els proposo que li portin a aquella hora i que si, després de conèixer-lo, veig que les dificultats de llenguatge requereixen l'atenció d'un logopeda, l'hi diré i veurem com coordinar horaris. De passada em diuen que alguns divendres s'ha de ficar al llit aviat perquè l'endemà té partit. Juga gairebé tots els caps de setmana, dissabte o diumenge, i és el pare qui l'acompanya i així aquesta més temps amb ell perquè "els dies laborables pràcticament no el veu".

Al final aconsegueixo veure a Aitor. Efectivament està enfadat. Li pregunto si sap qui sóc i per què li han portat. És informació que sempre indico als pares que li donin als nois abans de venir. Fa un gest ambigu de cap i espatlles que el mateix pot voler dir que sí, que no, o que li importa un rave. Li dono l'explicació que suposo que els pares no li han donat, i em diu: "sí m'han dit que vindré a unes classes perquè sempre estic enfadat, que faré dibuixos i jocs". Li pregunto si ell pensa que està enfadat i pel possible motiu però respon amb el mateix gest ambigu i desganat. Li proposo que dibuixi alguna cosa. Fa un animal que ocupa tota la pàgina, té la boca oberta i en acabar omple la figura amb traços negres i vigorosos. Em diu que és "una mascota" però més aviat sembla una fera disposada a devorar alguna cosa.

Aitor no existeix. És el nom que li he donat a un petit pacient que resumeix problemes, situacions, frases i expressions característics d'un malestar de la infància. Es tracta de nens que van amunt i avall sacsejats per impossibles horaris familiars i activitats extra escolars que responen meitat a la necessitat de tenir-los col·locats, meitat a l'expectativa dels pares que rebin una formació complementària que els doni instruments per enfrontar-se a una vida que cada vegada perceben com més exigent. Els nens van fent-se una agenda per la qual reparteixen judo, bàsquet, dansa, modelatge, dibuix, idiomes, reforç escolar, ludoteca, música, psicoteràpia, ortodòncia, etc. Els pares, ocupats amb els seus propis horaris laborals, necessiten la col·laboració d'avis, familiars i altres pares per cobrir la activitats dels fills. La vida comença des d'hora a percebre com un atapeït programa en el qual en el joc passa a ser una activitat obligada per necessitats que els nois no arriben a entendre. No juguen, entrenen. De vegades per no jugar, perquè l'entrenador així li sembla: "joc de banqueta" em va dir un d'aquests nens.

Hi ha una mica de tendra duresa en les actituds d'aquests pares. No tot es tracta de col·locar als fills. Esperen d'ells que tinguin un catàleg d'habilitats que els ajudi en la vida; que siguin àgils, forts, sans i guapos; que tinguin formació i oportunitats que els seus propis pares no els van poder donar, i donen per fet que en aquestes condicions seran més feliços. Per això es deceben quan tants esforços són pagats amb mal humor, queixes i gestos desabridos com els dels 'aitors' de torn.

Com que aquesta història me l'estic inventant, puc inventar-me també un final. Pot acabar bé o malament. Si el mal humor persisteix, es cronifica i es fa ressentiment, les relacions es enrareixen, es porta malament amb els pares, a l'escola s'ajunta amb altres nois que comparteixen el seu malestar ... Però he decidit donar-li un final millor.

Aitor va venint. Al principi amb el seu desgana habitual. Intento no corregir-li, ni criticar-lo. Li he indicat que aquí amb mi pot fer el que vulgui, fins i tot avorrir-se. Comença a fer jocs de punteria, col·loca files de ninots i els fa caure a cops de boles de plastilina. A vegades el joc és bastant violent. Sembla gaudir quan veu els ninots saltant pels aires. Més tard em convida a jugar al meu. Establim una competició, i vam arribar a riure amb les incidències del joc. Amb el temps anem transformant el mal humor en agressivitat i aquesta en un joc de rivals que acaba en rialles.

Això no és ni tan senzill ni tan ràpid, la qual va esquematitzar perquè no puc allargar-me descrivint la múltiples incidències del procés terapèutic. En paral·lel els pares, als quals entrevist periòdicament, comencen a percebre que part del malestar del noi s'assembla molt al seu, i que també comparteixen el mal humor. Poden entendre'l i solidaritzar-se amb ell en lloc de respondre-li en el mateix to irritat.

La situació a poc a poc es va relaxant, fan alguns canvis en els seus horaris, Aitor riu més, juga amb el pare. Sembla que les coses van d'una altra manera.