Lloguers pels núvols versus turismofòbia

Celebro la notícia, ho dic des de ja, em sembla fantàstic que es facin habitatges de luxe a l'edifici en qüestió. Me l'imagino... quins pisos!, centenars de metres quadrats de marbres, parquets i revestiments de fustes exòtiques, cuines més que espaioses, amb tots els chiches i buidades com laboratoris, banys que no es poden comptar amb els dits de les mans i les terrasses, ah les terrasses!... quines vistes!... al nord fins a Mataró i fins al Garraf al sud, els seus albes, les seves postes de sol ... de dia tots els colors del cel i de nit laberints de llums brillant com estrelles. Encara que les estrelles pròpiament dites pot ser que tampoc les vegin aquesta gent privilegiada, els riquíssims propietaris dels pisos, i és que la contaminació -la lumínica i la atmosfèrica- no respecta ni als milionaris. No sé com Trias no la va prohibir en el seu moment quan el seu classista ordenança de civisme.

Diuen que compten amb compradors estrangers, pel que sembla Barcelona és un lloc molt desitjat per viure i ha augmentat notòriament el nombre de persones foranes que s'instal·len aquí. Encara que, si és per milionaris, tenim els nostres, "la molto onorevole famiglia" i les seves xarxes de pescadors com a exemple paradigmàtic per aquí, a més de tantes altres molt honorables parenteles més enllà de l'Ebre, enredats uns amb altres en lucratives matufias des de temps immemorials.

El canvi legislatiu que els nostres regidors han ultimat tan eficientment per transformar un edifici d'oficines a mig construir -edifici fantasma, li diuen- en pisos per a milionaris podria ser pres com a model a la ciutat, contribuint així a alleugerir el malestar ciutadà a causa de la dificultat per llogar en condicions. Seria fantàstic que es mostressin tan diligents per permetre fer el mateix amb la quantitat incomptable de locals tancats -botigues i oficines- que es troben a peu de carrer en qualsevol barri. No seria tan difícil, dic jo, si hagués bona voluntat i capacitat per entendre la ciutat.

Entendre la ciutat significa, per al cas, obrir els ulls i les orelles per interpretar i comprendre els fenòmens que es produeixen en ella. Això que dic ja està passant: cada vegada més gent es va embolicant la manta al cap i lloga un baix comercial per transformar-lo en habitatge. Tan delinqüents ells en la seva transformació de l'ús d'un local com a delinqüent sóc jo obrint part de la meva casa als turistes quan no hi som.

Ja vam demostrar que el que causa, en part, l'augment dels lloguers rau en la manca d'oferta. Doncs, apa, aquí hi ha una manera de multiplicar-la per molt. Els avantatges d'una mesura com aquesta arribarien tant a aquells que no troben pis per llogar com als propietaris de locals a peu de carrer -tots aquells petits negocis desapareguts...- que obtenen només despeses d'aquestes propietats invendibles i no poden llogar avui dia per al seu ús original. Des de qualsevol local d'aquests no s'han de tenir les meravelloses vistes que s'obren des de l'edifici fantasma, però en molts hi ha fins a un pati enrere on pot florir una buganvilia o es poden cultivar alguns geranis enlluernadors.

He llegit que Pisarello diu que com fan tantes coses és lògic que en algunes s'equivoquin i fins dóna la proporció: de cada deu sis estan bé i en quatre es poden equivocar, però sempre estan oberts a escoltar els arguments que se'ls presentin. ¡Albricias! -és que com els vaig votar m'alegro molt de tan oberta disposició-. És la primera vegada que llegeixo alguna cosa lleugerament autocrític dit des de la boca d'un "comú", haurien d'haver repicat les campanes per celebrar-ho, de Santa Maria del Mar al Tibidabo. És la primera vegada, dic i és que han passat dos anys donant-se petons del macos que són. Al·leluia.

Però no escolten, imbuïts com estan d'un saber sobre el que convé fer per al Bé Comú que deixa nan al Despotisme Il·lustrat. Per descomptat suposo que és més fàcil que reflexionin sobre la conveniència de transformar locals en habitatges -em alegraría- abans de revisar una mica l'íntegre discurs sobre la seva bèstia negra preferida: el turisme.

És un misteri per a mi tanta obcecació. Agustí Colom té tot el meu respecte, s'ho va guanyar en els seus temps d'Síndic; però no puc dir el mateix sobre Gala Pin perquè -vegeu a la Viquipèdia- ha treballat, el que es diu treballar, molt poquetes vegades. Sí, ja sé -mateixa font- que abans de ser regidora era "activista", però el de l'activisme al meu poble s'aplica a aquella activitat per a la transformació social que es fa per amor a l'art, o per amor a la causa en aquest cas (la metàfora no és el punt fort de molta gent).

Vaja, que no és igual anar a una reunió o una manifestació per arreglar el món cobrant que sense cobrar per això. Aquest activisme polític pel qual es cobra a final de mes acaba igualant -en aquest tret, no dic una altra cosa, a personatges com l'avui cariacontecida Susana Díaz, treballant des dels 17 anys per al PSOE, Fátima Báñez, per a més inri ministra de treball, i que tampoc sap el que és tenir un cap que no es digui Pepe o Ada Colau lluitant des de la PAH per una causa justa, una feina afortunadament remunerat entre les seves competències en el DESC.

Ja entenc que es pugui treballar d'activista, encara que en el meu poble s'entengui una altra cosa, però em sembla inquietant l'èpica equívoca amb la qual es va teixint el relat sobre les persones a partir d'aquesta paraula. Ull, que no estic dient que s'hagi amagat, dic que no s'ha mostrat.

Les paraules generen el seu propi camp semàntic i així "activista per les llibertats" suggereix valentia, generositat, entrega, amplitud de mires, tenacitat, franquesa, disposició a la lluita, mirada neta ... i val, que es cobri per exercir de tal no té perquè implicar la manca de tals qualitats, però és innegable -o no? - que aquestes mateixes paraules adquireixen una altra llum quan retraten qualsevol activista guiat pel simple amor a una causa.

Al que anava, que és al turisme. Fa un any advertia que la política curta de mires i autoritària que executa l'Ajuntament en aquest terreny era perillosa perquè genera violència. Doncs ja ha passat: agressions a turistes, llançament d'ous a les portes d'hotels, insults en alguns veïnats ... no és que jo sigui pitonissa, és que la violència engendra violència i el discurs municipal tan espantosament simplista criminalitza al turisme.

Ha nascut fins i tot una paraula: turismofòbia, aquest és el terme que reben tals agressions. Ignoro si la paraula s'ha engendrat a Barna, encara que em sembla molt probable que així sigui vist el clima propiciat per la fustigació municipal i pels seus corresponents altaveus que, per a aquest cas, són molts i potents.

És clar que és sabut que qui sembra vents recull tempestats i quan escric això acaba de publicar-se -en The Independent, poca broma- que Barcelona forma part de les vuit ciutats del món que més odien als turistes. Segur que els hotelers, els restauradors, els comerciants, els taxistes, etc. han d'estar contentíssims. Al Patronat Municipal de Turisme també s'han d'haver alegrat molt de la publicació d'una notícia tan simpàtica sobre la turismofòbia a Barna, hauran de fer més i millor promoció de la ciutat en l'ample món -i ja gasten una pasta en això- ja que, sens dubte, en conèixer aquesta afecció barcelonina més d'un viatger acabi decantant-se per algun altre destí més acollidor.

Hi ha una hipocresia essencial en el discurs predominant sobre el turisme i és que amaga que en l'era dels vols barats som tots turistes potencials. Tots, gent que pertany a les variades i fluctuants classes mitjanes de tot el planeta, milions de persones caminant d'un costat a un altre del món. Tots som turistes quan vam visitar una altra ciutat -Nápoles, Porto, Nova York, Madrid, Berlín, Cracòvia, Buenos Aires, Amsterdam, Marsella, Vilassar de Mar, Mont-real, Cholula, Mumbai, Palma, Badia, Ciutadella, Tòquio, Utrecht, París, Roma, Moscou, Oviedo, Quimper, l'Havana, Berlín, Lisboa, Seül, Londres, Badalona, Lima, Xangai, Dublín, Lió, Bogotà, Toledo, Neuquén, Ginebra, Riu, Tucumán, Hong Kong, Nova York, Budapest, Melbourne, Cartagena d'Índies, Sidney, Toronto, Oviedo, Varadero ..-. Llavors a Barcelona estem fora de l'univers?

Per descomptat que no cal permetre abusos i que caldrà sancionar a qui ho mereixi. Una altra cosa és no comprendre que es tracta d'un fenomen mundial que no té parangó amb res semblant ocorregut en el passat i entossudir a abordar-tan maldestrament: d'una manera dogmàtic i autoritari que no apunta als grans responsables -aerolíneas, navilieres, holdings hotelers-, que tampoc distingeix entre apartaments turístics i home-sharing i no vacil·la en assetjar els amfitrions que som l'expressió més vulnerable del dit fenomen mundial.

La turismofòbia es cura tractant al fenomen tal com el seu enorme complexitat ho requereix, però cal voler i no sembla ser el cas. Es diu ara que a l'Ajuntament estarien disposats a admetre com home-sharing -exclusivament- el lloguer d'habitacions.

Una altra vegada sense entendre a la ciutat: el que defineix l'amfitrió és que comparteix casa, llogant alguna o algunes habitacions mentre ell mateix l'ocupa o llogant--entera o en part- quan no està en ella. Aquest és el tret que separa el home-sharing de qualsevol altra classe d'allotjament turístic. És la meva casa i sempre que no molesti al veí, tinc dret a disposar d'ella com em convingui.