Veneçuela: i ara què?

L'escenari polític està així: el Referèndum Revocatori va ser sabotejat; no hi haurà eleccions regionals (i sembla que cap altra elecció, ja que el Govern ha deixat clar que no va a mesurar-se); la crisi social i econòmica s'aguditza (l'escassetat d'aliments i medicines empitjora i el cost de la vida es duplica cada mes); la repressió i la violència escalen; els presos segueixen presos i altres se sumen; la inseguretat, així com la corrupció, adquireixen ara formes superiors; les calamitats han fet metàstasi i la pau sembla cada vegada més llunyana. Però la gent segueix al carrer protestant, tot i la repressió de vegades brutal i els morts i ferits que genera cada dia.

La convicció del poble opositor creix; a ell se sumen molts que en altre temps foren líders i fins a "amics" del procés bolivarià; mentrestant, la popularitat del govern cau a nivells històrics amb un 89% de rebuig.

No obstant això, aquí, l'oposició s'enfronta al risc de l'esgotament de la seva capacitat per mantenir la gent al carrer cada dia. Enfrontar el desgast quotidià requeriria una estratègia. Estratègia per mantenir i promoure la diversitat en l'acció, la cooperació i la formació d'aliances amb altres sectors del "tercer país" que són els no polaritzats, i la construcció de ponts per a l'entesa, sense descartar el diàleg i la negociació.

Per la seva banda, el Govern continua escalant. La proposta constituent avança "vent en popa" amb l'aprovació del CNE i la "vista grossa" del TSJ. Segueix també amb l'estratègia de culpar altres de la seva pròpia incompetència; comprar els favors de la gent amb les bosses-caixes CLAP, crèdits, i el Carnet de la Pàtria; acovardint amb pallisses i presó; negociant acords amb els creditors per no caure de "default", i controlant-ho tot.

El panorama, doncs, es torna incert i les accions de canvi no s'albiren amb claredat; però potser sigui bo recordar que la incertesa és també l'espai per als esdeveniments poc probables, i fins per als que semblen impossibles; és també l'espai per a la "fe, la màgia i els miracles".

Aquí val la pena assenyalar les opcions actitudinals que podem assumir davant de la incertesa:

Pessimisme: no importa el que faci, tot sortirà malament. La negació de la voluntat.

Escepticisme: les coses poden sortir malament, però val la pena intentar-ho.

Optimisme: les coses poden sortir malament però si m'organitzo i actuo amb coratge i determinació, sortiran bé.

A falta d'opcions clares, d'on podrien venir les contingències per al canvi que permetin fundar l'optimisme?

Un s'imagina quatre àmbits en els quals podrien generar-se, separadament o en combinació, com esdeveniments.

En l'àmbit econòmic: l'escases d'aliments, de medicines i de gairebé tot, unida a l'increment del cost de la vida, els ingressos familiars insuficients, la desesperació, i un eventual "default" provoquen la fallida econòmica.

En l'àmbit social: alimentat per la crisi econòmica i estimulat per la repressió, la inseguretat i el deteriorament de l'entramat de la societat, es provoca un esclat social.

En l'àmbit militar: el descontentament en el si de la Força Armada (per l'accés al poder o els negocis, o pel trencament de la institucionalitat), les seves contradiccions ideològiques o amb els grups paramilitars armats (aquests últims actuen i la Força Armada càrrega amb les culpes), provoquen un intent colpista.

En l'àmbit internacional: el suport de Rússia i la Xina minva per raons geopolítiques i s'enforteixen els governs detractors, la qual cosa podria generar una pressió d'alt nivell (Cuba mitjançant) per buscar una solució negociada.

Com es veu, són totes opcions de probabilitat variable (entre mitja i baixa), però possibles si la gent manté el coratge i la determinació per continuar avançant.

Farà de dia i veurem.