La setmana decisiva

Sembla ser, que aquesta vegada, sí que toca anunciar la data i la pregunta que Carles Puigdemont vol fer-li a l'electorat català per dirigir-los amb bitllet d'anada i no retorn a la promesa Ítaca. Serà una decisió unilateral, o al final, el President plegarà veles i pactarà una cosa que s'assembli a un acord in extremis? Sincerament, ningú ho creu probable. Tots saben prou de tots i fins a com la liaran en el xoc final.

La reunió de la taula per al Pacte no sembla que ens arribi a donar, tampoc, titulars escandalosos dimarts. I la presència de la vicepresidenta Soraya serà, una més, de les ja "recurrents" crides a l'ordre del Govern de Rajoy, que tan escassos resultats han produït entre els independentistes i que als empresaris catalans els molesta ja escoltar, perquè no saben on ficar-se, atrapats entre dos focs i amb poques ganes de mullar-se el cul. Són fills del BOE i dels pactes als quals els va acostumar Pujol, i avui se senten orfes d'un paraigua institucional que els doni abric i els posi les coses fàcils.

Si tot transcorre segons el previst, els Grans Tribunals tindran feina a preu fet, però també els pobres funcionaris i sobretot... els Mossos, els quals, de cop i volta, s'han convertit en la força de xoc de l'Estat. Al Congrés dels Diputats només se li reserva el paper de garant de la Constitució. El bloc polític que sustenta la Carta Magna, es farà notar amb eficàcia i rotunditat, tot i que "amb matisos", i així, la història faci un pas enrere i torni a 1978, que és el seu punt de partida contemporani.

Després vindran les propostes d'arranjament i al final un arranjament, que no podrà evitar danys col·laterals i una sensació de tedi entre els que vivim a Catalunya, que no se'ns curarà en dècades.

Què mals polítics tenim!