Fa més d'any i mig, al començament de la XI Legislatura del Parlament de Catalunya, el meu company Jose María Mirall em va demanar que reprengués el seu treball en la ponència de la Renda garantida de Ciutadania. Una prestació que substituiria l'antic PIRMI o renda mínima d'inserció, un dret que es recollia en l'article 24.3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Havien passat molts anys des de l'aprovació de l'Estatut i cap govern s'havia posat mans a l'obra per fer efectiu aquest dret i va haver de ser la societat civil qui recollís més de 120.000 signatures per impulsar el tràmit parlamentari de la llei.
Tot just estrenada la meva acta de diputada em vaig plantar per primera vegada en una ponència de llei, que no era una llei qualsevol: sinó una Iniciativa Legislativa Popular sorgida de la societat civil i el Grup Promotor tenia un paper molt important en les reunions. Als pocs mesos de començar, els Grups Parlamentaris que conformem l'oposició vam arribar a un acord sobre els aspectes més rellevants de la llei: l'import de la prestació, el complement per fills a càrrec, el silenci administratiu positiu i la complementarietat amb les rendes del treball, entre d'altres.
Durant tot aquest temps els esforços del Govern es van centrar en fragmentar aquest acord, convocant a reunions per separat per dinamitar el pacte a què havíem arribat, negant-nos l'accés a les dades sobre l'abast de la llei i el seu impacte econòmic, i desconvocant reunions de ponència de forma unilateral. Malgrat això no ho van aconseguir: encara que passessin mesos sense convocar reunions de la ponència, els grups de l'oposició i el Grup Promotor seguíem treballant per poder arribar a temps i aprovar com més aviat una llei molt necessària per a aquelles persones que pitjor ho estan passant i que necessiten un ajut de l'administració per recuperar la seva xarxa social i tornar a tenir accés al món laboral.
Finalment, el Govern de Catalunya veient-sol i amb una oposició fortament unida pel que fa a aquesta llei es refereix, va haver de desbloquejar la situació i admetre que ja no podia seguir més temps jugant a marejar la perdiu: no els quedava altra que empassar.
I per fi s'ha fet realitat. Des de Ciutadans ens sentim tremendament orgullosos d'haver aconseguit que aquesta prestació sigui compatible amb les rendes del treball. Fa molts anys que defensem el complement salarial Garantit ja que és la millor mesura per combatre la pobresa laboral d'aquelles persones que s'aixequen, treballaran i se'n van a dormir sent pobres. És una mesura altament redistributiva i que a més combat l'economia submergida.
Però això no és tot, no podem ser autocomplaents: calen profundes reformes que no durin un any o una legislatura, sinó que durin diverses legislatures o fins i tot generacions. La pobresa i la desigualtat necessiten que els polítics i els governs lluitin amb totes les seves forces i tots els seus recursos a combatre-la, i per tant han de veure el pressupost en matèria de lluita contra la pobresa com una de les millors inversions socials i econòmiques que l'Administració pot fer per les futures generacions. És el millor que pot fer per aquest 1 de cada 4 nens catalans que viu per sota del llindar de la pobresa.
Parlar de desigualtat i de pobresa és parlar de pèrdua de talent perquè el talent no entén de classes socials; el talent creix a tot arreu i necessitem assegurar la igualtat d'oportunitats perquè aquest talent aflori i no es perdi. Perquè, en definitiva, la major riquesa d'un país resideix en el treball dels seus habitants.
Per tant, si volem acabar amb la pobresa, hem de crear una xarxa de seguretat perquè el que caigui tingui oportunitats per tornar a aixecar-se i poder tornar a generar riquesa i contribuir a la prosperitat del conjunt de la societat. Aquesta serà la millor manera de construir una societat pròspera, justa i solidària.
Escriu el teu comentari