Pensar fa mal

En realitat l'ésser humà viu sempre en conflicte.

- El que et passa és que penses massa.

- És que no ho puc evitar, en tant em quedo sola començo a donar-li voltes ...

- Has de distreure't, sortir. Pensar no arregla res.

- ¿I què faig?

- Oblidar, deixar de preocupar-te, passar pàgina.

M'arriben retalls d'aquesta conversa des de la taula de darrere. No aconsegueixo saber què conflicte pateix la dona a la qual la seva amiga pretén ajudar amb els seus consells, però és el mateix, són paraules que sentim mil vegades i mil vegades han estat dites per tots nosaltres.

Són tòpics, el valor està més en la solidaritat, en la voluntat d'ajudar a una amic, que en el contingut del consell, impossible de realitzar Es pot oblidar voluntàriament? Com impedir el pensament d'alguna cosa que ens preocupa?

Però la veritat que contenen les paraules de les amigues és que el pensament pot ser molt dolorós, alguns records poden ser torturantes. Es comporten com un enemic intern, com un alien que repta per l'interior de la nostra ment del qual és impossible fugir. Més aviat, al contrari, de vegades sembla com si necessitéssim portar a la ment allò que ens tortura, el pensament es fa un mal enganxós del qual no ens podem desprendre.

Quan podem, el distraiem, el narcotitzem, però, amagat, espera que ens distraguem nosaltres per assaltar-nos a la primera cantonada que dobleguem, o al passadís fosc del somni.

De vegades sembla que hem tingut èxit en l'operació de l'oblit. Existeixen mètodes: la hiperactivitat, la festa, l'esport. L'entrega massiva a la feina és força eficaç i està ben vista, sobretot pel cap. L'alcohol és un clàssic que apareix en les mes velles cançons, reactualitzat mitjançant una, cada vegada més àmplia, oferta de drogues tradicionals o modernes. I si volen alguna cosa més científica i sense els efectes secundaris de culpa que generen o degeneren les drogues, poden recórrer a l'ús més o menys massiu de psicofàrmacs de provada solvència.

Cada temps i lloc té la seva cures d'oblit. No se si la nostra cultura actual ofereix més recursos o simplement altres diferents. De fet fa més de segle i mig Marx ja ens alertava dels efectes narcotitzants de la religió sobre el poble perquè aquest no reconegués l'origen del seu conflicte, en aquest cas, social. Fins no fa gaire temps l'església oferia l'oració o la confessió com panacea, alhora que amenaçava amb el foc etern als pensaments pecaminosos. Possiblement altres religions, altres esglésies ha vingut a substituir les tradicionals amb noves idees i propostes.

El culte a la imatge, la competitivitat, el pragmatisme, la rapidesa, l'economia de mercat es presenten com a nous icones a adorar. Les multinacionals, la televisió, els estadis esportius, les xarxes socials, els partits populistes, són les seves esglésies que decideixen el que hem de pensar o directament ens inciten a no fer-ho. Amb això vull dir que l'operació d'oblit no és només individual hi ha una cultura fins i tot una indústria del no pensament i de l'oblit.

Quan creiem que ho hem aconseguit en nosaltres mateixos, comencem a sentir altres malestars: dolors ossis, musculars, de cap, males digestions, disfuncions sexuals, símptomes que conscientment no podem relacionar amb els pensaments oblidats. Si consultem al metge ens dirà que són "nervis" (de vegades la frase completa és "no té res, són nervis") i ens recepta alguna cosa.

Altres vegades el malestar és més difús, ni tan sols sabem què ens passa, però no ens sentim bé, estem de mal humor, hostils, agres, insatisfets o tristos. En ocasions es produeix l'esclat sense nom, el terror sense objecte, el descontrol psicocorporal de l'atac d'angoixa, la llamadacrisis d'ansietat.

Els psicoanalistes diem, i vam comprovar en la nostra experiència, que el oblidat, el reprimit, el expulsat de la consciència, retorna en forma de símptoma. El pensament eliminat es fa de nou present deformat camuflat, fet símptoma somàtic, tret de caràcter o l'explosió d'angoixa. Com en el conte de Monterroso, en despertar, el dinosaure encara hi és.

Però segueixo pensant en les paraules de les meves dues anònimes amigues. Sé que no es pot escapar del conflicte evitant pensar o recordar, però també sé que pot turmentar el pensament i el record. Sento una gran compassió per l'ésser humà quan el veig debatre en aquest dilema, perquè sé que no té solució fàcil ni molt menys feliç.

Potser calgui veure-ho d'una altra manera. Pot ser que plantejar-ho com pensar o no pensar sigui un fals dilema. L'enemic no és el pensament sinó el conflicte subjacent del qual el pensament és la seva representació. Ens representem el que ens ocorre mitjançant pensaments i idees que intenten explicar el conflicte. Necessitem entendre el que ens passa i li donem voltes als nostres pensaments per trobar explicacions que ens satisfacin o ens calmin. Però el conflicte segueix aquí.

El conflicte? De quin conflicte parlem? En realitat l'ésser humà viu sempre en conflicte. Entre el que desitja i el que pot. Entre el que desitja i el que desitja l'altre. Entre ser un mateix i necessitar als altres. Entre desitjos contradictoris. Entre voler ser i tenir tot i acceptar el límit. Entre la imatge ideal d'un mateix i l'acceptació de les mancances. Entre voler viure sense conflictes i suportar tenir-los.

Viure i suportar el conflicte implica reconèixer-ho i analitzar-lo per entendre-ho i afrontar-lo. Afrontar el conflicte suposa renúncia i desengany. No som ni tan bons, ni tan intel·ligents, ni tan guapos com ens veiem o ens agradaria veure'ns. Tampoc els altres són com ens agradarà que fossin.

L'amor no és garantia de felicitat, pot ser dolorós, atrapant, exigent, fins i tot, cruel. La hostilitat pot servir per defensar-nos i per posar les coses al seu lloc. Cal saber defensar-se de les víctimes, un mateix, de vegades. Les pèrdues són sempre pérdidasy les reparacions deixen senyals. Les coses costen i cal pagar per elles.

Moltes vegades donem voltes als pensaments perquè no ens atrevim a clavar-li la dent al conflicte, ens anem per les branques de pensaments recurrents per no acceptar el que somos.Asumir el conflicte no és una paraula màgica. "Ho tinc assumit", es diu, com si dir-ho fos fer-ho, sense haver passat per aquest procés de renúncia i desengany. Es tracta de pensar el que no hem volgut o pogut pensar; recordar el que ocultem en l'oblit, allò del que suposadament vam passar pàgina.

Repensar allò oblidat no és donar-li voltes una i altra vegada a les mateixes idees, en realitat és un procés de creació de noves idees i noves maneres de veure i de veure'ns. La dificultat per pensar sobre nosaltres mateixos sense enganyar-nos i fer suportable el dolor de la veritat, fa que en ocasions sigui necessari fer el camí en companyia. 

Com a psicoanalista, crec que el paper del psicoterapeuta consisteix a establir un diàleg que pugui fer sorgir les paraules difícils i oblidades que nomenin el conflicte, i ser-hi per escoltar-les i suportar-les, sense criticar-les ni oferir cures pal·liatives com la bona amiga de la taula de enrere.