Veneçuela: negociar què?

Fa unes hores s'ha fet públic, que l'inefable Sr. Rodríguez Zapatero sembla haver presentat a la dirigencia de l'oposició una proposta de negociació que, a grans trets, conté tres punts:

-Una agenda electoral per a les eleccions regionals aquest any i presidencials el 2018.

-La desmobilització (cessament de les protestes de carrer) de l'oposició.

-La suspensió per part del govern de la convocatòria a una Assemblea Nacional Constituent (ANC).

Sobre l'agenda electoral que proposa, cal recordar que el govern ha vingut sabotejant qualsevol acte de votació; impedir, sense base legal, la realització del Referèndum Revocatori del mandat presidencial el 2016, i les eleccions de governadors van haver de haver-se realitzat fa mesos.

De manera que el govern està en deute amb la democràcia. Elegir els seus governants és un dret del poble i no una concessió graciosa. Si hi haurà eleccions aquestes haurien de ser generals, inclosa la presidencial, ja que està summament clar que la majoria dels veneçolans desaprova la gestió del president.

Pel que fa a la desmobilització de l'oposició, crec que abandonar la pressió al carrer és gairebé un acte de rendició. La força de la protesta és, precisament, la raó principal perquè el govern i el seu mandadero tornin a plantejar la negociació com a sortida. Es pot mesurar, baixar-li el volum, però no abandonar-la.

Pel que fa al tercer punt de l'agenda, ha estat establerta, fins a la sacietat, la il·legalitat i il·legitimitat de la convocatòria a l'ANC, i el rebuig a les tàctiques intimidatòries i violatorias dels drets constitucionals que s'han fet servir per obligar la gent a votar: amenaces d'acomiadament als funcionaris públics, xantatge als participants de la Missions, especialment la de distribució d'aliments, amb el cessament dels seus beneficis, i altres més.

No obstant això, la suspensió de la convocatòria a l'ANC, sens dubte obre camins per evitar una confrontació que costaria massa al poble en rebel·lia, i liquidaria qualsevol esperança de pau i democràcia.

Finalment, però no menys important, està l'assumpte dels prop de 100 morts en les protestes i els centenars de presos, alguns d'ells il·legalment remesos a tribunals militars. Aquests delictes segueixen impunes i seria un acte traïdor, passar per alt la necessitat de justícia per als que es van sacrificar, per als seus familiars i per a la gent i els ideals, en nom dels quals es van immolar.

Així doncs, davant d'aquesta proposta 'zapatera', el dilema principal és si ens proposem, simplement, resoldre un conflicte o aspirem a avançar cap a un horitzó desitjat en el qual s'aconsegueixi construir noves formes de relació i la pau.

Si optem per "resoldre el conflicte" només serem capaços d'abordar l'immediat, amb la qual cosa els assumptes de fons seguiran ocults. I encara que aconseguim alguna cosa per aquesta via, només estarem posant les bases per al proper conflicte. En aquesta visió, el focus se centra en els continguts immediats, les causes visibles, i el seu propòsit, freqüentment únic, és arribar a un acord. El procés es circumscriu, doncs, als voltants de la relació on sorgeix el problema i té, per tant, un horitzó de molt curt termini.

Si en canvi, vam optar per "avançar cap a un horitzó desitjat", el conflicte esdevé en oportunitat de transformació personal i social, ja que modifica les relacions humanes, impulsa la cooperació mútuament beneficiosa i fonamenta la necessitat de revisió permanent de les regles, normes, lleis i institucions. La negociació, llavors, permetrà crear processos de canvi constructiu que redueixin la violència, incrementin la justícia en la interacció directa i en les estructures socials, i respongui als problemes reals que vivim.

Llavors, negociar? SÍ, però ¿negociar què?