El bon ciutadà, paga els seus impostos?

Per a la democràcia és vital que el poder necessiti regularment demanar els nostres diners.

Estant, com estem, en l'era de la postveritat, on tot és líquid, resulta curiós que certes veritats d'aquestes oficials i rodones sobrevisquin incòlumes. I una d'elles és "el bon ciutadà paga els impostos". La democràcia espanyola ha estat un notable èxit fins ara, però se li nota la immaduresa en aquesta afició a mites oficials altisonants, afició que no tenen, o no tant, les democràcies ja adobades, els ciutadans de les quals critiquen el sistema per menys de res.

La història ensenya que diversos aspectes importants de la democràcia constitucional es van deure no al fet que la gent pagués els impostos sinó al fet que es negava a pagar-los. Per a la democràcia, és vital que el poder, fins i tot legítim, necessiti regularment demanar els nostres diners i sotmetre a votacions. Això obligava els reis, si volien fons, a convocar els parlaments o talls medievals. Per la seva gust, preferirien governar sense parlaments. Així ho va fer Carlos I d'Inglaterra de 1629 a 1640 (amb resultats desastrosos per a la seva propi cap, que va acabar tallada per la destral del botxí). Si ja tinguessin assegurances aquests fons, si els "bons ciutadans" paguessin sense dir ni piu, els reis no necessitarien convocar parlaments, aquests languidecerían, no hi hauria eleccions, no caldria renovar anualment el consentiment als impostos i al pressupost. Això va ser el que va passar, a Espanya, i més encara a França: quan el 1789 es van convocar els Estats Generals, portaven uns 175 anys sense reunir-se. Per això el parlamentarisme i la representació tenen un deute amb els que no volien pagar els seus impostos; d'aquí "no taxation without representation" i "no taxation without consent". Així que si els impostos no han estat consentits per nosaltres o els nostres representants (i a Espanya la majoria parlamentària representa al govern, no a nosaltres), o si són clarament injustes, o molt regressius, o confiscatoris, no tindrem obligació constitucional de pagar-los ( art. 31 de la Constitució). Llevat que la Constitució no importi, és clar.

Així que si els impostos no han estat consentits per nosaltres o els nostres representants o si són clarament injustes, o molt regressius, o confiscatoris, no tindrem obligació constitucional de pagar-los (art. 31 de la Constitució).

Com el tema és molt antic, sobren exemples. La Carta Magna de 1215 prohibia al rei percebre impostos sense consentiment excepte en casos molt taxats, com casar la seva filla gran per primera vegada (què pensarien les altres filles?).

Al notat Casi of Shipmoney (1638), John Hampden es va negar a pagar un petit impost de vint xílings que Carles I precisava per construir uns vaixells. No va guanyar el plet, però més gent es va negar a pagar, i dos anys després una llei va suprimir l'impost.

En 1773, al Boston Tea Part i, els colons van llançar un carregament de te al mar, en protesta contra uns impostos no votats per ells ni els seus representants (no tenien representació al Parlament de Westminster). En realitat, els seus coetanis francesos, prussians o espanyols suportaven impostos pitjors sense cap queixa (que ningú escoltaria) ni representació popular (a ningú se li ocorria que no estar representat a Madrid fos un greuge). En 1776, Amèrica es declararia independent. En 1846, HD Thoreau es negava a pagar impostos per considerar que l'estat nord-americà era esclavista.

El 1989, Margaret Thatcher va imposar contra vent i marea l'impopular polltax, generant uns desordres públics dels que fan època al març de 1990. A finals d'any cessaria.

Tenen aquests casos algun rerefons comú? Sí: un contracte que el governant trenca o no respecta. I cal admetre que a Espanya aquesta idea no està en l'imaginari col·lectiu ni acaba d'arrelar, mentre que altres idees no-constitucionals -"la llei és la llei i és per complir-la", "el bon ciutadà paga els impostos"- han calat ràpid, tot i que realment no són espanyoles, sinó importacions recents. La idea contractual implica que l'Estat no té per principi un dret unilateral sobre els nostres diners -encara que, certament, pot haver moments, com Anglaterra sota els bombardejos hitlerians, en què el bon ciutadà paga i no protesta-. Si l'Estat tingués un dret a priori i absolut sobre nosaltres, sense necessitat de justificar-ho, seria Déu. No per casualitat, Hobbes, que era una persona creient, va dir que el seu Leviatan absolutista era un mortal god (amb minúscula, però god).

Es diria que molts espanyols ex-catòlics d'avui no han cessat de professar lleialtats de tipus religiós; simplement, les han transferit a l'estat, com en altres països va passar fa segles. Ignoren que, com deia Chesterton, creure en l'estat és creure en els homes que manegen l'estat (per exemple, Rajoy i Montoro, sense oblidar altres que ara són a la presó però no fa molts anys estaven manejant).