I qui pagarà els plats trencats?

La societat catalana viu moments inquietants. El que s'ha anomenat Procés ha anat avançant confrontat amb el govern d'Espanya en una escalada d'accions i reaccions sense que cap ciutadà pugui preveure quines seran les seves conseqüències, immediates oa llarg termini, i, el que és més preocupant, sense que els seus governants s'ho diguin, el que fa suposar que tampoc ho saben.

No totes les persones viuen de la mateixa manera aquesta situació impredictible.

Per a alguns l'augment continuat de la tensió i la incertesa dels resultats els genera inquietud, angoixa, por o agressivitat contra aquells als quals considera responsables d'aquesta situació.

Per a altres la crisi implica un reg però queda compensat amb el desig d'acabar amb una situació que consideren injusta, per l'esperança d'arribar a un nou país i una nova societat superadors de les mancances atribuïdes a l'Estat espanyol del que volen alliberar-se.

El "procés" es dispara el 2012 amb la sentència del TC sobre l'Estatut i des d'aquest mateix moment acull el projecte d'independència i creació d'un estat propi, idea present des de sempre en la societat catalana, però fins poc abans minoritària. És sobretot a partir del moment en què els dirigents dels partits nacionalistes i el govern per ells constituït es col·loquen al capdavant del moviment, quan adquireix un lloc ideològicament hegemònic a Catalunya.

Des d'aquest moment es destaquen dos moviments confrontats: el del nacionalisme català esdevingut en independentista i el nacionalisme espanyol encapçalat pel seu govern del PP.

El discurs públic es troba polaritzat. Molts ciutadans es veuen a si mateixos obligats a definir-se en els extrems d'aquest eix :, català o espanyol, independentista o unionista, o indepe o pepero, o ets o no ets. El que per a uns representa l'única sortida al conflicte, per als contraris és una opció carregada de tots els mals. On uns veuen un paradís altres veuen un infern. El maniqueisme campa al seu aire.

Ja no es tracta d'opcions polítiques defensables cadascuna amb les seves pròpies raons, sinó de la lluita pel bé o el mal exclusiu, la justícia o la injustícia, la llibertat o l'opressió, la legalitat o la il·legalitat, amb nosaltres o contra nosaltres . Es tracta d'una polaritat que troba la seva raó de ser en l'oposició al contrari, que t'identifica i et fa créixer amb l'atac de l'oponent. Com més agressiu, injust o maldestre sigui el de davant, mes justificada serà l'agressivitat injustícia o malaptesa pròpia.

S'ha repetit que el govern central és la major fàbrica d'independentistes, i podem suposar que algunes accions del camp independentista han obtingut el mateix efecte en sentit contrari. D'aquesta manera l'altre com a diferent a la meva, amb raons (raonables) pròpies i per tant susceptible de ser escoltat tendeix a desaparèixer per transformar-objecte oponent que sustenta la meva oposició.

La psicoanàlisi denomina aquest fenomen especularidad (de speculum, mirall). L'altre no és percebut sinó com a reflex d'un mateix.

Ens trobem davant l'escalada del "i tu més" que es pot repetir a l'infinit, com dos miralls enfrontats en paral·lel, com els boxejadors que abraçats es colpegen. D'aquí la perillositat de la situació, ja que en la confrontació troben la seva identitat i la seva raó de ser.

Es agiten idees carregades de transcendència, lapidàries i suposadament incontrovertibles. Pàtria, nació, poble, llibertat. Es tracta del dret a decidir, de trencar Espanya, de jugar-nos la nostra existència com a poble ... Davant tan grans idees, com no anem a sortir al carrer o on sigui! davant semblants principis gairebé qualsevol cosa pot estar justificada: tot per la pàtria. Al final la part d'autenticitat d'aquestes idees pot ser anul·lada en la lluita per defensar-les. Es exageren les virtuts pròpies tant com les maldats alienes. En aquestes condicions, com s'ha dit, la veritat acostuma a es una de les primeres víctimes. La mentida pot ser propagada sense cap vergonya entre un públic disposat a creure-, el crit es fa més eficaç que la paraula, l'eslògan substitueix el pensament.

Això no només arriba als líders o les elits dels dos moviments. Un gran nombre de persones veiem modelada nostra subjectivitat per aquest enfrontament i veiem com els nostres arguments i les nostres emocions també veuen impregnades d'aquesta radicalització. Es requereix un esforç considerable i una gran honradesa subjectiva per separar idees d'emocions i escoltar les raons pròpies al costat de les alienes.

Les relacions personals s'estan veient afectades per aquest o aquestes en un costat o en l'altre. Grups familiars o d'amics es troben davant la disjuntiva de parlar del tema o el silenci.

Podem creure que no hi ha fractura social quan el que passa és que una part de la població simplement calla.

La radicalització de les posicions arriba a aquells que defensen idees diferents de les confrontades. Sobre ells cau l'anatema de l'equidistància i són tractats de pusil·lànimes que no es comprometen, d'ingenus que encara esperen solucions no creïbles, de tebis que seran llançats de la boca de Déu. Als que adopten posicions pròpies a cada aspecte del problema, des de criteris pensats i raonats, se'ls designa com a persones que se situen en un covard centre geomètric.

Les persones i els grups socials tenen tot el seu dret a tenir i defensar les seves idees dins de l'ètica i la legalitat, això no hauria ni tan sols dir-ho per ser una obvietat. Els gestors polítics tenen l'obligació escoltar aquestes idees encara que no estiguin d'acord amb els seus ideals o els seus programes. Més com més massives siguin aquestes manifestacions. El seu treball consisteix a donar resposta a les inquietuds ciutadanes. Han d'estudiar la viabilitat a tals idees, en tot o en part, i transformar-les en projectes realitzables amb el mínim risc per als ciutadans o avisar dels riscos si existissin. I també tenen l'obligació d'explicar a la ciutadans la inviabilitat de projectes irrealitzables en la seva totalitat.

En aquest moviment d'avanç dels dirigents estan portant a les dues parts enfrontades al punt de xoc.

Des del seu inici cap ha fet moviments significatius i creïbles per evitar la col·lisió, potser en la creença que l'altra es rendiria abans o evidenciaria el seu error. Semblaria una escena de western o un enfrontament juvenil al pati d'un institut si no fos perquè aquests dirigents representen a milers o milions de ciutadans que patiran les conseqüències de la seva sordesa o del seu ceguesa sobre el que passa i del que fan

Es pot gestionar un país independent aconseguit amb una minsa majoria i deixant a una part considerable de la població en el silenci? ¿Es pot retallar sense donar sortida a les aspiracions d'una gran part de ciutadans deixant-los també en el silenci? ¿Seria silenci, sense més, o un estat de frustració i ressentiment de sortides imprevisibles?

Si el projecte independentista fos inviable per l'oposició del govern central o per falta de reconeixement internacional no seria honrat per part dels seus dirigents haver-ho previst i proposar sortides alternatives possibles abans de portar a la ciutadania a la frustració oa un carreró sense sortida de conseqüències incertes? No actua també irresponsablement el govern central quan ofereix únicament les lleis i els tribunals com a resposta a un moviment social d'enormes proporcions? Té en compte les conseqüències sobre la població en termes de desafecció a l'Estat, d'allunyament de la ciutadania espanyola i de fractura social en el si mateix de la societat catalana?

És possible que els protagonistes d'això passin a la història com a vencedors o com a vençuts, que tinguin monuments i làpides commemoratives i noms de carrers, de moment la ciutadania perd encara que alguns creguin el contrari.