Serrat: "Prefereixo sentir por que vergonya"

Joan Manuel Serrat ha estat en el focus de la polèmica per unes declaracions sobre el referèndum.

Una de les desgràcies que ens ha portat aquest "procés" de secessió ha estat la divisió entre catalans. A mi, personalment i ho he escrit diverses vegades, em senta fatal aquesta mania que tenen els ultres-secessionistes a col·locar l'etiqueta de mal català a tot aquell que no combregui amb les seves idees, encara que la víctima sigui una figura internacionalment reconeguda com és el cas del personatge que m'ocupa.

Per a mi Joan Manuel Serrat és una persona admirable. D'ella em va parlar apassionadament en l'any 70 del segle passat el meu admirat company i un dels impulsors de la Nova Cançó, Salvador Escamilla, malauradament desaparegut, i que aleshores dirigia amb gran èxit, tot i la censura franquista, Radioscope en la meva primera casa radiofònica que va ser Ràdio Miramar.

Com jo era molt jove, tot just 20 anys, i acabava de tornar de l'Argentina, on havia passat una parell d'anys, sabia per aquells anys que Serrat era un Déu a Amèrica Llatina després de la seva primera gira per aquell continent, en què precisament ha fet les seves últimes declaracions sobre el desgraciat referèndum, de manera que els bons consells d'Escamilla no em van sonar a res de nou, però sí que em va quedar gravat a la memòria el seu gran afecte i admiració per Serrat.

Com molts recordaran, Joan Manuel Serrat es va autoexiliar a Llatinoamèrica arran dels últims afusellaments de 1975, que va denunciar internacionalment en una multitudinària roda de premsa quan es trobava a Mèxic. I seves són també les declaracions més sonades que es van fer contra la Dictadura de Pinochet, que li va prohibir entrar a Xile el setembre de 1988 i que tots els xilens guarden encara en el seu cor.

Els meus dos discos de capçalera segueixen sent el LP que va dedicar a Antonio Machado, amb portada de color vermell intens, i el també LP del Mediterrani, una obra mestra dedicada a Catalunya, la seva terra, i al tarannà que defineix la seva gent i que tot el món tracta de manipular a favor seu.

Tractar-lo, ell així ho ha dit, com un àrbitre de futbol al qual se li menta fins a la mare, enmig d'un partit de màxima rivalitat, com és el que ara disputem políticament parlant, em produeix una infinita tristesa i una pacífica indignació.

Serrat és massa gran i bona gent com perquè ara se li munti la bronca, que els que no som independentistes, no li hem muntat al cantant i compositor Lluís Llach, encara que com a diputat deixi molt a desitjar. L'obra musical de Llach és una cosa i els seus vaivens polítics, abans socialista i ara secessionista, són una altra perfectament separables.

Tinguem la festa en pau i si no és així, deixem als nostres genis en el lloc en què ells mateixos s'han guanyat amb el seu talent i amb el seu esforç. Perquè si no ho fem, després, quan torni la pau i l'assossec, ens penedirem molt de les barbaritats que els hàgim dit. La meva opinió és una més, però crec que el català Joan Manuel Serrat es mereix el dret a opinar lliurement sobre tot el que a ell li plagui, especialment quan parla de Catalunya. Potser, per això, una de les seves últimes frases frega ja l'excel·lència: "Prefereixo passar por que vergonya".