Diumenge 1 d'octubre, al vespre, més de 500 persones es van aplegar a la plaça del Poble d'Andorra la Vella (xifra del Diari d'Andorra) per protestar contra l'actuació de les forces de seguretat espanyoles a Catalunya.
Per pura estadística (70.000 habitants al país, per set milions al Principat veí), a escala equivaldria a més de mig milió. Però quedaria curta, amb l'experiència d'altres manifestacions al Principat pirinenc habitualment menys nombroses.
La protesta va ser molt més estesa: de tots els partits polítics, de la conservadora Unió Liberal a les dues formacions socialdemòcrates, passant per la governant Demòcrates d'Andorra, amb majoria absoluta al Consell General (Parlament).
El Cap de Govern, dintre els límits marcats per les relacions diplomàtiques oficials, es va mostrar preocupat i va reunir totes les formacions per intentar elaborar un comunicat de consens, sense èxit.
Els bombers, en suport dels seus homòlegs catalans, també van aixecar la veu i el Col·legi d’advocats del país va fer pública igualment la protesta.
El pronunciament ciutadà en suport del referèndum català havia començat abans, amb una altra concentració (d'entre 200 i 500 persones, segons els diversos mitjans) i la representació local de l'Assemblea Nacional Catalana havia ajudat a tramitar 400 procediments de vot, sobretot de persones grans, enviats a la delegació de la Generalitat a París, a través de La Poste (correus francesos), per evitar la censura de Correos. Afegia que bastants més catalans, legitimats per estar censats al consolat espanyol, ho haurien fet pel seu compte.
Aquesta solidaritat andorrana ha estat una constant històrica, no només en aquesta conjuntura de la votació de diumenge passat al Principat veí i, encara més, amb la repressió espanyola. I ve de lluny.
Tan lluny, en l'era contemporània, com l'acolliment de refugiats dels dos bàndols la guerra incivil del 36 al 39 del segle passat, com les abundants accions per facilitar les fugides del nazisme de pilots i altres combatents aliats, o jueus, objecte de nombrosa bibliografia pròpia i internacional.
Les campanyes d'ajut a víctimes de catàstrofes de tota mena arreu del món han estat igualment automàtiques, amb aportacions econòmiques més que menys importants -sempre a escala-.
Encara no fa tant, manifestacions semblants, una per setmana, es van viure contra la guerra dels Balcans, mentre va durar. I també van sortir al carrer, en quantitats notables, per dir «no volem coprínceps nuclears», contra els darrers assajos d’armes atòmiques emparats pel successor del copromotor de la Constitució del 1993, François Mitterrand -Jacques Chirac, tret de fallida de la memòria-.
El Principat d’Andorra, des de la tradició de neutralitat i pacifisme, sempre ha estat solidari amb tantes causes que ha considerat nobles i defensables. I res no fa pensar que no ho continuï estant.
Escriu el teu comentari