La vaga dels piquets

La vaga política però "legal" a la qual s'ha vist abocada Catalunya amb la "ajuda" dels magistrats dels Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya només ha tingut un clar vencedor: la intimidant figura dels piquets.

La majoria dels catalans que hem intentat arribar a temps als nostres treballs, o portar una mercaderia als nostres clients o, potser, viatjar a tancar una venda a Madrid o Saragossa ho hem tingut difícil.

Grups organitzats de 'batasunes' urbans han parat autopistes, envaït vies de rodalies i AVE, mentre que els fills de l'ANC i Òmnium s'anaven movent de la plaça del Palau de la Generalitat fins a la Catedral, per donar la sensació de multitud, mostrant després dels periodistes que connectaven en directe per a les seves respectives televisions el conegut lema "llibertat per als presos polítics".

L'habilitat i professionalitat en com es colaven en els plànols de les cadenes quan emetien en directe demostra que aquests "espontanis" estan ben entrenats i que se saben el guió d'allò més maravillas.Y com que els mossos el Govern de l'Estat no li ha donat ordres de posar ordre de cap tipus -per allò de no regalar imatges de repressió gratuïtes- dels citats piquets han pogut complir amb "la seva pacífica" intimidació amb total impunitat.

Han estat els grans triomfadors de la jornada, que si persisteix en el temps, acabarà arruïnant l'economia dels catalans en molt poc temps, per a major goig dels "senyorets del Procés", que són els que han muntat aquest gresca urbà.

Els fotuts de la vaga patriòtica hem estat, com sempre, els pencaires que, a més de portar-nos els epítets d'esquirols i mals catalans, hem acumulat cabreig durant tot el dia a l'espera que com a pas el 23F, l'autoritat competent aparegués en qualsevol moment.

Com tots ja sabem, per aquesta trista experiència històrica ja passada, aquesta Autoritat com en l'obra de Samuel Becket mai va aparèixer. I és que el Teatre de l'Absurd és ja com la vida mateixa i més en els temps que ens ha tocat, més que viure, haver de patir.

Només a mitja tarda, a les redaccions dels diaris digitals, arribava la notícia que el Constitucional anul·lava la DUI i denunciava de nou a la presidenta Carmen Forcadell en un nou "atac de lucidesa jurídica". Davant semblant capacitat de síntesi i velocitat institucional, un no sap si prendre-s'ho seriosament o posar-se a plorar enmig de l'enèsim "embús de país" per tornar a casa.

Em diuen ara mateix que l'expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, -que portava ja gairebé vuit mesos a la presó de Soto del Real -acaba de sortir de la garjola, després de pagar els quatre-cents mil euros de res de la fiança que li ha imposat el jutge. M'imagino que és el pròleg al que en unes hores veurem al Suprem.

Aquest és un país en què només ho vam passar malament els espanyols del carrer, especialment els constitucionalistes, que a més de pagar més impostos que els rics, no deixen de pegar-nos cops de peu en els mateixos, ia sobre no podem queixar-nos.

Per cert, acabo de rebre un correu d'un pacoemiliofbeneitez@gmail.com que fa referència a l'anterior article que els vaig escriure en aquesta secció titulat ' El clan de Los Gordos', en què -potser recuerden- citava a aquest clan d'ètnia gitana que està tancat també a Soto del Real i que té amargat "musicalment" a un dels Jordis independentistes. El text desmenteix la meva informació de la següent manera.

"Que curiós, sóc de 'Los Gordos', estic pres a Soto del Real i no havia escoltat res d'això".

Queda dit i publicat el correu, perquè el dret de rèplica, en aquest diari, forma part essencial del nostre vocació de periodistes. No obstant això, em admiro que els presos ara puguin enviar correus electrònics des de la presó i que els nostres articles arribin fins a aquesta audiència tan selecta.

I és que, Matrix no és una ficció cinematogràfica com havíem cregut fins ara sinó la pura i dura realitat que ens envolta .I demà més.