Enyorança de la Mentida (carta des del Regne de la Postveritat)

La gent de la meva època naixíem en el Regne de la Mentida, versió espanyola i rància (o sigui, cutre però menys penetrant).

Les veritats oficials es repetien: el nostre invicte Caudillo, Espanya és el millor (això encara cueja), la conspiració judeo-masónico-separatista, Franco inaugura un nou embassament (això no solia ser fals), els nostres atletes només arriben honrosos penúltims llocs perquè els jutges són antiespanyols, i així.

La persona mitjana, incloent aquí franquistes moderats, no ho creia: ells estan en el seu paper dient això, i jo estic al meu creient la meitat de la meitat. Quedava, a més, l'humor, últim refugi del dissident, on brillava amb llum pròpia la plorada "Codorniz", "la revista més audaç per al lector més intel·ligent".

Al Regne de la Mentida, a les universitats floria la dissidència.

El 1968 els cafès de Sant Jaume bullien amb tertúlies polítiques, que no es trobaran ara en cap universitat perquè distreuen de l'ocupabilitat i nodan crèdits per a cap màster prestigiós a Madrid.

El 1968, com el 1868, la universitat produïa discrepants; avui produeix recursos humans per als bancs. Amb l'aprovació de l'esquerra.

Es veu que abans, en alguns paíse s soviètics, la gent es refugiava en una mena de cinisme, el "double thinking": oficialment dic una cosa, però penso (i, si no em veuen, faig) una altra.

Ara, a la Postveritat, no és així perquè no hi ha el problema de les mentirotas intragables. A la Postveritat la realitat ja no és punt de referència, així que creurem les coses segons l'habilitat tècnica i la insistència del comunicador.

Realment, la Postveritat no és nova; a Espanya es remunta al gran encantador de serps Felipe González, i en el seu ulterior desenvolupament han influït no només foscos conspiradors malvats sinó també, simplement, les modernes tècniques de comunicació i les assessories d'comunicaciónde tota empresa o institució que es respecti.

Els departaments de comunicació dels partits no existeixen per dir la veritat sinó per "trencar la sacada" a l'opinador contrari, ventilar la sordidesa, desfigurar, diluir les pròpies culpes en un rebumbio general i així per l'estil.

I en un món líquid, en haver deixat de ser públicament visible alguna cosa com la veritat, que per definició no és molt líquida, les raons de fons per creure o no creure alguna cosa passen a segon pla.

Tampoc fan avui falta ciutadans crítics, ni dels que farien una altra cosa si ningú els veiés, perquè al ciutadà 'postveritatenc' sempre li estan veient, ia més no és cínic sinó bo i crèdul (creu a la ciència, a l'estat, a la UE) .

El cínic no creuria les mentides del govern -el bon cínic, ni les seves pròpies creería-; el 'postveritatenc', sempre que li bombardegin bé bombardejat, acaba creient; no és casualitat que la Postveritat estigui còmoda amb la correcció política.

Amb aquesta no hi ha 'double thinking': si alguna cosa és políticament correcte, s'acabarà imposant fins a 'in the hearts and minds'; per això els combats d'avui es lliuren aquí.

Resultat: hi ha menys dissidència; la uniformitat s'imposa (de vegades, fins i tot legalment). S'ha acabat riure de les veritats oficials; ai de qui es rigui públicament de les forces armades espanyoles, de la policia, o de la ideologia de gènere.

He canviat els marcs i reescrita la música de fons, vibraremos amb la Selecció de futbol, o contra Veneçuela o contra el planeta Mart; juraremos no comprar productes catalans, o quelos veritables culpables de la crisi som nosaltres, i que cal pagar els impostos perquè la llei és la llei.

Ara no ve contra nosaltres com a primera mesura un policia gros, lleig, gris i bigotut a pegar-nos; ara es procedeix d'una altra manera. Si es tracta d'atacar als funcionaris, primer se'ls desacredita, encara que sigui quan encara sort funcionen.

Abans d'atacar les universitats públiques hi va haver una campanya, just quan més investigaven. La gent creu a ulls clucs que Espanya no pot pagar 18 parlaments, encara que Estats Units pagui 51 i la petita Àustria, nou, o jura pels ossos dels seus pares que les nostres cutres autonomies tenen més poders que Califòrnia. La realitat importa poc.

En l'època de la mentida i el cinisme, el ciutadà mantenia les seves zones de reserva mental: el govern controla la meva actuació exterior, però no la meva ment, i la meva ment no ignora la realitat o, 'ad cautelam', d'entrada, desconfia.

A la Postveritat, l'assumpció, de vegades fins i tot entusiasta, del que és políticament correcte acaba amb les zones de reserva. Tampoc prenem el rebut i el confrontem amb la realitat, ja que la realitat no és fàcilment accessible a l'opinió pública.

El mentider tenia remei, perquè ho sabia i algun dia podria esmenar-se; el 'postveritatenc' no veu res a esmenar. (Poca novetat: sempre ha estat més difícil posar remei a la estupidesa que la maldat).

Qui enxampés una bona telenotícies dels d'abans, amb mentirotas de les de veritat!