Els ossets fan pupa

Sembla que l'ós de peluix s'ha elevat a paradigma de la tendresa infantil. El trobem en totes les botigues de joguines, als centres comercials, i fins i tot algunes botigues s'han especialitzat i el ven en totes les mides, colors, materials i vestits. Ocupa els bressols dels nostres fills i decora les seves habitacions. Quan es produeixen desgràcies col·lectives, com catàstrofes o atemptats terroristes, les mostres de solidaritat cívica han omplert els carrers d'improvisats altars plens d'espelmes, flors, escrits, dibuixos i objectes infantils entre els quals sempre estan presents ossets que testimonien l'acostament dolorós als nens víctimes o l'apropament dels nens al dolor per les víctimes. L'aspecte pelut i suau d'aquests animals, les seves rodones orelles, el seu caminar desmanegat els ha fet propicis a convertir-los en amoroses joguines de diverses generacions de nens molts dels quals ja han arribat a adults i reprodueixen el gest de regalar tendresa apelfada als seus petits.

La transformació d'animals en peluixos és una manera de domesticació que converteix la feresa salvatge en dolçor humanitzada a la qual els nens poden dormir abraçats. Així passa amb tigres, lleons, panteres, pingüins, dinosaures, fins i tot -dono fe- amb neurones i amb Freud als que vaig veure tous i vellutats a la botiga de marxandatge d'una universitat estrangera.

Això no és una crítica als óssos de peluix ni al costum de regalar-los. Una característica del desenvolupament infantil és la possibilitat de donar vida a éssers inanimats a través de construir amb ells un món imaginari en el qual poden desplegar les seves emocions, desitjos i temors. Mitjançant el joc els coneixen, els controlen i experimenten amb ells. Em sembla una estratègia intel·ligent, construïda per la cultura, que a la separació progressiva i necessària dels seus pares, el nen pugui acompanyar i consolar-se amb aquests éssers inanimats, animats per la seva fantasia i el seu desig. Però els costa reconèixer els adults és que aquests personatges no siguin només amorosos.

Entre les emocions infantils també està l'odi, l'enveja, la venjança. Tampoc per al nen la realitat és com ell voldria: els seus desitjos són constantment contrariats, l'escola bressol el separa de la seva llar, el germà és moltes vegades un ferotge competidor, els pares són incapaços d'eliminar el seu mal de coll o de sanar la seva ferida. És coherent que el nen s'enfadi, es rebel·li i senti ràbia davant tot el que s'oposa al seu benestar i que siguin precisament aquestes persones que l'envolten les destinatàries de la seva agressivitat. Davant el conflicte d'odiar els que estima, el ninot és un bon objecte per maltractar sense massa culpa. Aquest objecte tou pot ocupar el lloc del germà envejat, la mare que no li deixa fer el que li doni la gana, la mestra que renya, o el pare que no li fa cas. Per això, de vegades, pot aparèixer un osset esbudellat o sense cap.

Als adults els costa reconèixer en els seus fills sentiments violents i fins i tot cruels. Diguem que els han criat per donar-los i rebre el seu amor i és una decepció sentir que la bona llet amb que els han alimentat pugui tornar-se dolenta. Idealitzem la infància i la decepció pot transformar en monstres als que ens agradava creure àngels. És un problema de la gent gran però que els traspassem als nois.

Davant d'això la temptació dels pares és la de construir-los un món de peluix. Un món encoixinat, suau, càlid i, si pot ser, insonoritzat, on els cops no facin mal, i on no arribin ni el fred ni els sorolls que fan por. I a aquesta tasca es dediquen amb afany amb l'ajuda de gestors de la bondat i del pensament políticament correcte. El llop no és una fera que necessita alimentar-se de les preses a les que mata, el convertim en vegetarià i li fem ballar amb la Caputxeta i la seva àvia. Hansel i Gretel no vinguin de la bruixa sàdica i la llancen al forn, sinó que es donen compte de les mancances alimentàries de l'anciana, la deriven a un menjador social i acaba transformada en la seva gentil àvia. A Pulgarcito i als seus germans no els abandonen els seus pares al bosc, sinó que es perden i són rescatats per un ogre que treballa com a gestor ecològic d'un parc natural. Les princeses no poden ser donzelles sotmeses a l'espera d'un príncep masclista que les porti a l'altar.

En aquest món hi ha medicaments per a totes les malalties; la mort no existeix, ni els nens ni els seus pares moriran i, si existeix, només ho serà per als molt ancians; les catàstrofes i les guerres només ocorren en països llunyans; no hi ha persones violentes amb ganes de fer mal, i el pare i la mare mai se separaran.

Quan alguna d'aquestes desgràcies cau a prop dels nens o de les seves famílies seu sofriment augmenta per l'engany: aquestes coses no els havia de passar a ells. No s'havien construït relats per donar paraules a aquestes possibilitats. Pares i fills es troben indefensos per abordar el que "no existeix", almenys en les seves ments conscients. La mentides piadoses no eviten les veritats despietades.

Aquí descobreixen que els ossets fan pupa, com els tigres, els lleons i les panteres, animals salvatges tots, que, arribat el cas, defensen amb ungles i dents el seu menjar, el seu territori o la seva ventrada. Que en això no hi ha grans diferències amb els humans que defensen, no només la seva supervivència, sinó, coses més etèries com el poder, la nació, la dignitat, els déus o les creences, i que les ungles i dents poden ser metralladores, canons o bombes. Descobreixen que els ossets fan pupa i que ells també, convertits en ossets enfadats, frustrats i venjatius, senten les ganes de fer-la.

L'ofici de ser pares es fa dur quan ha d'afrontar l'existència del dolent, del que dolorós, de l'irreparable. És comprensible que els pares vulguin eludir el tràngol. Seria preferible sostenir les boniques ficcions i en alguna mesura en un moment o altre tots edulcoren la realitats més crues. També entra en aquest ofici la de fer de filtre per ajudar a fer-suportables. No es tracta d'exposar els nens de manera gratuïta o excessiva a escenes inaguantables. Les pel·lícules de terror no foragitaran les seves pors, però una cosa és mitjançar entre els perills reals o imaginaris i els nens, i una altra negar la seva existència.

Al mateix temps no deixa de ser contradictori que aquests nens als quals protegim encoixinant contra el mal, puguin presenciar mentre sopar el trossejament de l'últim atemptat terrorista o que li arrenquin el cap a un "dolent" en un videojoc de moda. Potser aquest sigui un signe dels temps: d'una banda mai s'ha publicitat tant la no-violència; mai el pacifisme ha estat tan predicat pública o privadament; mai les escoles havien impartit tants missatges a favor del diàleg i l'entesa, i per una altra mai l'agressió bèl·lica, política o domèstica s'havia exhibit tant com ho permeten els actuals mitjans de comunicació.

Davant la desgràcia inevitable viscuda pel nen, l'acompanyament dels pares és l'únic que pot alleujar-los; reconèixer el fet sense negar-ho obre un possible diàleg i no deixa el nen en la solitud del que sap però no pot parlar ni per tant compartir. No hi ha fórmules concretes de com es fa això, quines paraules s'utilitzen, quin és el moment més oportú. Cada pare, cada mare, cada família té les seves maneres d'abordar les preocupacions i els problemes que els afecten. Només he intentat assenyalar uns fets, entendre les seves causes i preveure conseqüències.