21-D i la conllevancia interna catalana

"Doncs bé, senyors, jo sostinc que el problema català, com tots els parells a ell, que han existit i existeixen en altres nacions, és un problema que no es pot resoldre, que només es pot comportar, i en dir això, consti que va significar amb això, no només que els altres espanyols hem de conllevarnos amb els catalans, sinó que els catalans també han de conllevarse amb els altres espanyols "(José Ortega i Gasset 13 Maig, 1932)

A la vista dels resultats produïts en les eleccions del 21-D cobren rellevància les paraules del preclar filòsof espanyol. Gairebé un segle després resulta, però, que el 'problema català' no és tant un conflicte entre catalans i espanyols com entre catalans mateixos. La conllevancia és ara entre aquells catalans que volen la secessió del Principat de la resta d'Espanya, i per tant de la Unió Europea (un 47,5%% si se sumen els percentatges de vots dels partits que han concorregut a les últimes eleccions catalanes amb aquesta explícita proposta), i aquells que no volen separar-se (com així també ho han manifestat explícitament).

Les eleccions plebiscitàries han resultat, per tant, en una majoria parlamentària per la secessió i una majoria social contra la separació.

Electoralment Catalunya apareix partida en dues meitats contraposades, cap de les quals pot arrogar-se la condició de representar a tots els catalans. Ni tan sols a una majoria neta d'ells. En realitat una majoria inequívoca de catalans segueix incorporant identitats no excloents. Com resoldre políticament semblant dilema identitari?

Per sobre de qualsevol altra consideració, els catalans han de reiterar la seva pròpia condició ciutadana. Des dels temps de la Transició democràtica, el conjunt de les forces socials i polítiques catalans van convenir en l'asseveració que són catalans els que viuen i treballen a Catalunya. A això caldria afegir que aquesta condició es sosté en la voluntarietat de considerar catalans. La pertinença a Catalunya no estan subjectes a la determinismes previs. No existeix la raça dels catalans. Els trets culturals dels catalans no posseeixen una relació genètica de característiques pròpiament racials. La nació catalana tampoc es convalida amb l'estatus polític d'estat.

Si ser ètnicament català no implica un major o menor grau d'autonomia política, com poden conllevarse ara els catalans davant la plasmació de dues opcions polítiques enfrontades i aparentment contradictòries com són la secessió d'Espanya i la seva permanència en ella?

Abans de res, la conllevancia entre catalans hauria d'assumir la pròpia realitat política catalana que no és unívoca ni homogènia. El catalanisme ha expressat al llarg de la història moderna seva justa aspiració a majors cotes d'autogovern davant el retard crònic i parasitari de les elits centralistes espanyoles. Però les pròpies elits nacionalistes catalanistes no han d'atribuir --en manera alguno-- la representativitat de tota la societat catalana com el 21-D ha mostrat palmàriament.

En els últims temps s'ha estès la idea, potser anteriorment subliminal, que l'alta qualitat de vida al Principat és fruit del geni emprenedor d'una mil·lenària cultura catalana. A ella s'haurien sumat sol·lícitament els molts emigrants procedents d'altres llocs d'Espanya, els quals han contribuït al model de desenvolupament català. La decisió d'immigrar a Catalunya no els va ser imposada a aquests 'nous' catalans, molts que els seus descendents no són secessionistes.

Per a algunes de les caps pensants inspiradores del unilateral i inconstitucional Procés, els immigrants o fills d'immigrants d'adoptar a peus puntetes la visió del nacionalisme excloent català. Si no ho fan és per pròpia decisió i ells serien, segons aquesta visió, responsables de la seva pròpia situació d'alineació.

Però, com no podia ser menys, resulta que tal alineació no és ni menor ni insignificant. Segons el 21-D representa si més no la meitat de l'electorat català, la qual cosa no vol separar-se d'Espanya. Per això la solució federal en el marc general d'Espanya és la més adequada per intentar ajustar la contradicció entre unitat i diversitat mitjançant el pacte polític. Com de òptim seria que es produís un ajustament entre el secessionista i no secessionista mitjançant la conllevancia interna en un Parlament altament fragmentat! Idea il·lusòria, diran molts lectors en l'actual clima de desencontres.

I, certament, podrà pensar-se que en el moment present de frustració, rauxa i odi entre els mateixos catalans es fa impossible entreveure qualsevol acord interpartidario.

Catalunya, Espanya i Europa ho necessita. Almenys en els grans assumptes que impliquen la preservació d'una prosperitat econòmica i sostenible, i el manteniment del nostre benestar i model social europeu. Per això és també crucial una diligent reforma de la Constitució de 1978 que elimini els trágalas del 'ordeno i mano' centralista i que consolidin el 'imperi de la llei "sobre el qual se sustenta la nostra vida política europea.

Espanya, com a nació de nacions, necessita de la conllevancia. Tant entre els seus nacions i regions com dins d'elles. El nostre passat de desencontres i barbàrie fratricida no ens ha de fer oblidar del geni creador i concurrencial de les parts integrants d'Espanya. Hauria de recordar que mai en la seva història contemporània ha prosperat més la convulsa 'pell de brau' que durant el període iniciat després de la mort del dictador Franco. És hora de renovar les aigües de la banyera sense tirar al nostre preuat nen.

Que gaudeixin de les festes i tinguin un bon 2018.

Article publicat originalment en galiciapress.es