"No és que jo sigui racista ..."

Esperava a la cua de la màquina per pagar el pàrquing d'una ciutat del sud. El senyor que acabava de fer l'operació exclama "Quin fàstic no es pot caminar pel poble, tot ple d'emigrants ...!" El que li segueix diu: "Té raó l'home". A mi se m'ocorre dir: "Podria tenir raons però no la raó". El meu acompanyant intervé "Què aviat hem oblidat quan érem nosaltres els que emigràvem! "Senyora, nosaltres anàvem amb papers aquests vénen en pastera", replica. "A més aquests van amb la religió per davant". Dic alguna cosa sobre el poder de la religió al nostre país. "El que passa és que porten sis-cents anys de retard", em contesta i segueix: "Fa trenta anys que sóc voluntari de la Creu Roja si jo li expliqués ... aquesta setmana mateixa ..." i ens allunyem per dirigir-nos als nostres respectius cotxes sense arribar a saber com és l'anècdota que justifica les raons del nostre interlocutor. Em quedo irritat, rumio respostes més encertades, com si alguna frase contundent pogués fer canviar el pensament d'aquest home. Però el meu enuig es deu justament al meu impotència per alterar aquestes idees que comparteixen milers de persones. Bones persones que segurament avisarien una dona magribina a punt de creuar el carrer distreta que pot ser atropellada. O que acariciaria els cabells arrissats d'un nen africà que passés al seu costat. Bons veïns que no vacil·larien en prestar un got d'oli o una barra de pa per al sopar de l'oblidadissa equatoriana que viu a la porta del costat. Conveïns que guardaran el seu minut de silenci davant l'últim incendi que s'ha portat per davant la vida de diversos immigrants que habitaven un infrahabitatge o faran una petita aportació a una ONG que s'ocupa de la infància o dels refugiats.

Hi ha un racisme d'esvàstica, braç en alt, i ardor guerrer; d'idees difuses, més o menys esotèriques, sobre races superiors i inferiors; de concepcions paranoiques de suposades invasions o assimilacions per cultures degradades. És un racisme que, amb dificultat, diríem ideològic, ja que les seves idees no van més enllà de quatre eslògans defensats a cops de puny i a puntades de peu. Malgrat ser menyspreable no ha de ser menyspreat, perquè algunes circumstàncies històriques o socials poden donar-li el vent suficient per alçar-se en flames i arrasar amb tot el que es posi per davant. La història ens recorda i ens avisa.

QUOTIDIÀ

Però avui em refereixo a un altre tipus de racisme, quotidià, domèstic, infiltrat en les converses banals, no massa conscient, al contrari, més aviat nega ser-ho quan inicia la seva conversa amb un "jo no és que sigui racista, però..."

S'alimenta de tòpics, de mitges veritats o, moltes vegades, directament de mentides. Al·ludeix suposats avantatges en l'obtenció de beneficis socials com que "les beques de menjador es les donen als moros" o que "per aconseguir un pis de protecció oficial has de ser romanès", davant del qual de poc serveixen les dades estadístiques o les argumentacions que els beneficis socials es donen als més pobres ia hores d'ara els immigrants ho són en la seva majoria, aquests beneficis no se'ls donen per immigrants sinó per pobres.

Tampoc serveixen anàlisis socials com el de l'envelliment de la població autòctona i la necessitat de mà d'obra que cotitzi per sostenir les pensions o altres béns col·lectius.

Ens enfrontem a actituds que van més enllà de la racionalitat. Es nodreixen de colors, olors, sabors o sons més que de pensaments. Parent de la xenofòbia tendeix a mirar de dalt a baix qualsevol diferència, a escoltar un idioma estranger com una 'jeringonça', o sentir un dinar d'un altre lloc com un potinga que es prova amb desconfiança quan no amb fàstic. Olors o colors que no són amb els que estem familiaritzats, altres espècies, altres condiments, altres vestimentes; diferències que estranyen, perquè vénen de fora, i l'estrany es fa sospitós, de vegades es percep com una agressió; com si el vestir d'una altra manera o parlar un altre idioma ho fossin. Reviu el vell "parlar en cristià"; és una xenofòbia per moments ingènua que no s'estranya si mateixa, la del vell acudit de "com pot ser que els francesos li diguin fromage quan es veu tan clar que és formatge". S'introdueix en les converses sense aparent intenció, com a meres descripcions. "En sortir de la discoteca hi havia quatre moros ..." diu un jove que mai diria "quatre gironins" o "quatre toledans"; a un altre un "sudaca" li va portar una pizza, i a la veïna del tercer en té cura "una equatoriana".

Al nostre efímer i precari confort social el subdesenvolupament li mereix menyspreu. (Què aviat hem oblidat quan en aquest país semblava a tothom li feien olor els peus! Com deia Vázquez Montalbán). A la nostra acabada d'estrenar modernitat li fa créixer la seva autoestima pensar que alguns pobles porten sis-cents anys de retard.

És un pensament que precedeix el racisme, el de les identitats col·lectives que fa a cada persona homogènia amb el seu col·lectiu. Serveix per als "quadrats" alemanys, els "informals" italians o els "estirats" francesos sense que de res serveixi conèixer alemanys llibertins, complidors italians o humoristes francesos.

Utilitza generalitzacions, clixés col·lectius per definir identitats alienes com a veritats inqüestionables. Moros, sudaques, argentins, negres, xinesos o catalans, espanyols, madrilenys, andalusos o gallecs, apareixen amb característiques col·lectives uniformes i, per descomptat, menyspreables.

És la ingenuïtat d'aquestes actituds el que les fa més insidioses. No les sostenen persones malintencionades ni expressen un odi manifest. Es tracta d'un racisme de baixa intensitat, de sobretaula de diumenge; fins i tot pot tenir un deix compassiu en el diminutiu amb el qual es refereixen als "xinets" o "negrets" adoptats per uns coneguts, o com deia una entranyable parent dona "com seré racista, prou desgràcia tenen aquests amb ser negres" . En un racisme que pot embolicar-se en pensaments políticament correctes, com si dir subsaharians canviés alguna cosa. Està en el llenguatge però que no s'arregla amb la simple substitució de les paraules, perquè aquestes diuen el que jeu en el fons de tots nosaltres: la inquietud, la desconfiança davant el que és diferent, la inseguretat davant altres formes de viure i de pensar que fan que les nostres, tan aparentment normals, no siguin res més que unes entre tantes. Hi ha una dimensió inconscient en aquestes formes de racisme que les fa incontrolables. Existeixen en tots nosaltres sense que ho sapiguem.

ACTUALITAT

La modernitat, més que promoure un pensament racional i crític, està proveint d'instruments tècnics mediàtics per a la difusió de continguts de nul nivell intel·lectual, de dubtosa veracitat i de gran violència en els que fàcilment s'instal·len idees simples i elementals com són les racistes. En ocasions esdeveniments externs, com crisis socials o polítiques, les activen i infonen moviments de masses fàcilment manejables per líders populistes o directament feixistes, dels de la dialèctica de punys i pistoles. Crec no ser alarmista, experiències properes ens informen de fenòmens en els quals prejudicis xenòfobs estan inspirant polítiques d'enorme poder i transcendència.

El Brexit, l'elecció de Trump, les polítiques nacionalistes identitàries, l'ascensió dels partits de l'extrema dreta xenòfoba són fenòmens del nostre civilitzat i il·lustrat occident, que comença a oblidar les catàstrofes que han recorregut Europa en l'últim segle.

S'està produint una situació en què fenòmens soci polítics (crisi econòmica global, guerres, terrorisme mundial), activen actituds individuals de por, desconfiança i rebuig dels diferents, davant del que els dirigents, lluny de reconduir la situació cap a polítiques d'integració, secunden polítiques populistes, electoralistes de beneficis a curt termini i d'evident perill a la llarga. Per això només una acció pública que reinverteixi el sentit d'aquest procés pot tenir efectes per a una societat més inclusiva i tolerant. Només una societat que garanteixi drets socials generalitzats pugui impedir el sentiment que el que a un altre se li dóna t'ho treuen a tu.

Però la intenció del meu article era la de destacar el fenomen en la seva vessant subjectiva, en el què fer en l'àmbit del domèstic i de la quotidianitat amb aquest racisme inconscient que ens habita a tots, el que ens assalta a la cua del pàrquing , el que naturalment s'infiltra en les converses, els acudits o els tuits. No crec que hi hagi receptes. Es tracta actituds emotives, poc raonades i que s'expressen espontàniament. Potser una educació reflexiva, crítica, que dialogui i debati idees, pugui tenir efectes a llarg termini en la construcció d'una ciutadania més lliure de prejudicis o potser més conscient de tenir-los.