Quanta mentida necessitem?

Contínuament se susciten entre nosaltres controvèrsies plantejades de forma pèssima, cosa que ens allunya de la possibilitat d'esclariment que, òbviament, és desitjable. La vida social discorre amb un martelleig de dolents i bons que avorreix i que desenfoca per la seva simplicitat, és a dir, per la seva ximpleria i neciesa. El mite platònic de la caverna sembla tenir sessió continuada pels segles dels segles, ja que no deixa de renovar-se l'engany de confondre la realitat amb les ombres que es projecten a la nostra retina. Vivim així en la inòpia. És inevitable preguntar-se a qui importa fer-se amb la veritat de les coses.

Quanta veritat l'home necessita? (Tusquets) és el títol suggestiu d'un llibre de Rüdiger Safranski que tracta d'un assumpte de vital importància. A partir de Nietzsche, Rousseau, Kleist i Kafka, aquest assagista alemany indaga sobre el que es pot pensar i el que es pot viure . I conclou que: “Cal combinar les veritats amb la ironia per poder suportar-les, o el que és el mateix, per poder continuar vivint”. Si no s'aplica una punta d'ironia i flexibilitat tant a allò que diem com a allò que pensem, ens situem al marge dels inevitables i raonables dubtes i ens enfilem, així, cap a posicions dogmàtiques i autoritàries, amb rebuig a la veritat ia la llibertat.

Donar una validesa absoluta i rígida a les afirmacions ideològiques que s'abracen ens bloqueja per reconèixer la realitat que s'escapa de la nostra perspectiva. 'Quan hi ha llibertat?', es preguntava Marias i el filòsof responia a continuació: 'quan es respecta la realitat'. I què és la realitat?: 'allò que trobo tal com ho trobo'.

Quan no es respecta la realitat només es veu allò que es vol veure, es distorsiona i es prejutja també la consciència dels altres; mai la dels propis actes i omissions. Podem ser injustos i cruels sense tenir-ne mala consciència, sufocant-la. De vegades s'endossa a altres imatges falses. La gran absent és la responsabilitat que es té en els efectes del que s'ha fet o deixat de fer. I la manca de voluntat per remeiar-los o pal·liar-los tant com sigui possible. Indiferència o odi davant de l'amor.

A principis del segle XX, es va plantejar el concepte d'empatia com a vivència deliberada per captar una subjectivitat aliena. Edith Stein va fer una tesi doctoral sobre aquest assumpte, que li va dirigir Edmund Husserl, on distingia entre allò pròpiament present del que només es pressentifica (verb de poc ús i pel qual s'entén fer present alguna cosa del passat ). En particular, viure l'alegria d'un altre, deia, no ens porta a sentir la seva alegria originària, ja que no brolla del meu jo ni tampoc té “el caràcter d'haver estat viva abans com l'alegria recordada”. Primàriament, la nostra imatge òptica del gest aliè reprodueix la imatge òptica del gest propi.

La pensadora alemanya (nascuda a la ciutat polonesa de Wroclaw a finals del segle XIX, quan pertanyia a l'Imperi alemany) era jueva, es va convertir al catolicisme i va ser assassinada al camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Es va referir a la seva obra a l'engany de percepció interna que, si no és degudament qüestionada, confon tot el que aconsegueix. Sovint, assenyalava, es postula que una decisió ha estat presa per pur patriotisme ocultant, de vegades també un mateix, que en aquesta acció intervenen altres motius diferents i variats, com poden ser la vanitat, l'afany de poder, les ganes de aventura o el descontentament que es pugui arrossegar a la vida.

Arribats a aquest punt, vull preguntar si negociar l'amnistia dels qui van ser condemnats per malversació de diners públics i que, en abús de poder, van derogar la Constitució i l'Estatut de Catalunya, és un acte de patriotisme del president en funcions o és una estafa partidista i sectària que tots pagarem car.

Argumenten de forma binària, pueril i artera. Bons i dolents, progressistes i retrògrads, atribuint-se en exclusiva tota meravella i dividint hostil i tràgicament a la població. Incloure, en particular, els separatistes en el bloc progressista no pot ser més incongruent i ximple, però tot s'hi val per seguir a la Moncloa, fins a inflar els que basen la seva acció en plantejaments reaccionaris contra la igualtat i la llibertat de tots els conciutadans. Negres tempestes agiten els aires .