Restituir les víctimes: un deure social

L'herència de la banda terrorista ETA passa per més de 850 assassinats, no menys de 2.500 persones ferides, un centenar de segrestats, milers d'empresaris extorsionats i un nombre indeterminat de persones que van haver d'abandonar el País Basc i Navarra sota l'amenaça real d'esdevenir víctimes del terrorisme, però fer-se càrrec de la magnitud dels danys produïts exigeix acostar-se a les històries concretes d'homes i dones de carn i ossos.

Florencio Domínguez i María Jiménez Ramos, dos excel·lents periodistes doctors en Comunicació, han publicat Sin justicia (Espasa), un llibre dedicat “a totes les víctimes del terrorisme que esperen justícia ia les persones que treballen per proporcionar-se-la” i que descriu les circumstàncies de cada un dels crims no resolts. Sense justícia continua els treballs de Vides trencades. Història dels homes, dones i nens víctimes d'ETA i el de Juanfer F. Calderín Forats del sistema , publicat fa deu anys i que porta el mateix subtítol que el de Florencio i María: 'Més de 300 assassinats d'ETA sense resoldre'; és sorprenent, però un 40 per cent dels crims etarres mai no han estat jutjats.

Val a dir que el percentatge d'assassinats terroristes no aclarits a Irlanda del Nord és del 88%. A Itàlia, els casos sense justícia respecte als crims de la màfia, representen el 80% del total. I aquesta taxa d'impunitat, en el cas del terrorisme cors a França, ha oscil·lat en diferents èpoques entre el 48% i el 90%. Tots molt per sobre del 40% espanyol. Trist consol, però, que equival, com destaquen els autors de Sin justicia , a “les notícies del creixement de la riquesa d'un país mesurat pel PIB, que són positives per a la societat, però que no milloren l'estat d'ànim de aquelles famílies que tenen tots els seus membres a l'atur i no tenen ingressos”.

És imprescindible una presa de consciència social. El missatge que caldria atendre és que diversos centenars de famílies tenen dret a la veritat , i que aquest és un dels deutes que no només l'Estat, sinó tota la societat, han de saldar amb les víctimes del terrorisme. Ho exigeix la decència i la dignitat humana trencades.

Abans del 15 de juny del 1977, data de la Llei d'Amnistia que la democràcia va decretar, ETA havia assassinat 66 persones; el 93 per cent d'aquests crims mai no van ser jutjats i només quatre van tenir una sentència condemnatòria. Després de l'Amnistia l'activitat etarra es va multiplicar per quatre. Es va disparar la crueltat de l'assenyalament i de l'assetjament, es va normalitzar l'ostracisme social i la bestialització dels enemics, marcats com a infrahumans: txakurra i txerrimutur (gossos i morros de porc, respectivament).

El sumari del cas del primer periodista assassinat, José María Portell, va ser expurgat trenta anys després de la seva mort, de manera que el 2008 “tota la documentació de la causa va ser destruïda, per la qual cosa ni tan sols queda com a testimoni històric”.

El metge argentí Alfredo Jorge Suar havia fugit de la repressió de la dictadura militar i es va establir al Port de Santa Maria (Cadis), on va acabar per ser metge de la presó; va ser el primer funcionari de presons assassinat per ETA i la primera víctima a Andalusia.

El policia nacional Moisés Cosme Herrero, de trenta anys, anant un diumenge amb el seu fill de tres anys a un quiosc de premsa va rebre per l'esquena dos trets al capdavant: “el nen, espantat, va sortir corrent i va estar diverses hores perdut pels carrers de la localitat abans de ser localitzat per agents de la Policia Municipal”.

La filla d'un militant socialista basc assassinat recordaria anys després la seva impotència i desolació: “Vols lluitar, però sola no pots (…) mai no es passa”.

Era moneda corrent acusar la víctima de 'col·laborar amb l'enemic' sabent que era mentida. Les Kantadas (o autocrítiques) eren els escrits dels detinguts d'ETA que enviaven a la direcció de la banda explicant les circumstàncies de l'arrest. Amb els anys, l'espectacular increment de l'eficàcia policíaca va posar de manifest un imparable deteriorament de la capacitat i l'activitat criminal etarra, així com una greu crisi interna de l'organització.

En aquestes pàgines es detalla la por de declarar, però també els errors judicials i la prescripció de sumaris. Les fabuloses proves científiques d'identificació de l'ADN van trigar anys a estar disponibles i haurien resolt nombrosos casos de manera fulminant.