Lula, per què ens van robar?

No té sentit per a una regió que el que vol és canvi, progressar, mitigar la pobresa, aprofitar els avantatges comparatius de viure en una zona de pau, que hàgim de cohabitar amb les denúncies sobre corrupteles de la dirigencia política i funcionaris públics, acusats i presos per estar immersos en actes de corrupció. És com si fos una maledicció, la vocació de servei és una farsa per estar en on cal estar, al poder, per garantir riquesa. És el material, no és la força que es desprèn de l'esperit per la satisfacció d'haver servit, haver ajudat al proïsme, per haver fet un bon govern, és la necessitat de aprofitar-se de les arques públiques. Em pregunto, Lula, quina necessitat d'estar acusat, no és suficient honor haver estat president d'una gran nació. Sembla que no.

És sens dubte una desgràcia per a Amèrica Llatina, per a Veneçuela i per a milions d'éssers humans, la trista història de la corrupció que ha recorregut les venes d'aquesta regió i especialment l'opera bufa que va dirigir Odebretch. Una transnacional que va poder ser una mostra per al món de la capacitat tècnica dels nostres empreses, de la seva competitivitat, però pel contrari, va demostrar els gens de la corrupció que recorren per igual al sector públic i al privat, però especialment dels que governen.

Com bé ho va dir el reu Andrade, president de l'empresa, ell no va ser el que va corrompre als polítics, ia ells eren uns pillos. Que vergonya, que el flagel·lar de la corrupció toqués les més altes esferes de la de la dirigència del país. Per acció o omissió, un mínim percentatge de bandits li han impedit als seus nacionals progressar. El mes trist d'aquesta història, amb gradació carioca, és que només és l'àpex de múltiples corrupteles en diferents sectors. Aquesta ja impregnada en la cultura nacional, va més enllà del cap d'estat, de ministres, es va colar a la pell de molts. Es va aprendre que robar a l'estat és un art i dóna dividends en un món d'impunitat, la majoria de les vegades.

Aquí a Veneçuela el cas és més que evident. Milions perduts, obres inacabades i fins i tot sense que algú pagui la pressa. Produeix molta angoixa ser testimonis en aquests temps de com s'enganya a tants per uns pocavergonyes que algun dia han de donar compte a la justícia pel mal que li han fet a les seves nacions.