La memòria de les víctimes, Sra. Ministra

El 2011 vaig escriure per a 'El Periódico' un article anomenant "terrorisme masclista" a la barbàrie assassina que estem vivint cada dia contra les dones. Un plantejament que va tenir la solidaritat de la que va ser defensora d'igualtat en aquest mitjà, Eva Peruga, que va defensar el plantejament i la seva publicació.

Quan em vaig posar a indagar per poder escriure aquest article, el primer que em vaig trobar va ser un panorama desolador. El "Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere" es crea el 2002 i quan governa la dreta - el PP - el comptador de les dones assassinades només comptabilitzava a les que tenien parella o ex-parella. Si les dones estaven divorciades el sistema no les reconeixia com a víctimes. Si no tenien parella, tampoc. I, per descomptat, es rebutjaven les dones assassinades si eren dones prostituïdes.

Com era d'esperar si la víctima moria a l'hospital tampoc la comptabilitzaven. Les víctimes de familiars que el terrorisme masclista s'ha portat per davant no existien per a aquestes estadístiques oficials que més semblaven un recompte a dit realitzat per gent que no sabia sumar. I, no cal dir, que les criatures assassinades per aquests monstres del normal eren considerades menys que res.

Així les coses només quedava rebuscar i consultar a investigadores feministes i a grans advocades lluitadores feministes a les que vaig nomenar en aquest article i partir de les dades que la xarxa feminista comptabilitzava. Malgrat l'ingent esforç de les xarxes feministes, des de l'infaust any de 1997 en què l'opinió pública va entrar en xoc quan Ana Orantes va ser cremada viva pel seu assassí maltractador, les estadístiques ningunejaven a les víctimes i les sotmetien a una segona mort: la de l'oblit.

Ràbia i tristesa em va produir constatar que, a banda de les assassinades, hi havia una quantitat ingent de víctimes que eren també oblidades perquè les seqüeles físiques i psíquiques que els impedien durant anys, o per sempre, portar una vida autònoma i joiosa, no eren dignes de les estadístiques oficials.

Des d'aquest any porto vindicant que a aquest sexocidi se li digui pel seu nom "terrorisme masclista". I plantejant que la millor manera d'honrar la seva memòria és que el comptador mai es posi a 0. Cal sumar i anomenar-cada any perquè la xifra sagnant esdevingui un torpede a la línia de flotació d'aquesta societat i els partits polítics entenguin que cal actuar contra aquest terrorisme com es fa contra qualsevol altre terrorisme. Amb polítiques contundents.

Avui sé que no estic sola. Hi ha moltes dones periodistes que, des de la força de #LasPeriodistasParamos del #8M, anem a vindicar als mitjans que mai més posin el comptador a 0 (#StopContadorACero) i que es deixin de banda aquestes expressions que davant el nombre atroç de víctimes gairebé sonen a eufemismes que volguessin amagar que les dones són assassinades pel fet de ser dones, pel fet que en aquesta societat encara no s'ha entès que cada dona assassinada per aquests terroristes és un futur que li arrenquen a la pròpia societat, al país, al món. I són més de 2000.

Sra. Ministra, Carmen Calvo, honrin a les víctimes, a la seva memòria. Deixin l'estadística oficiosa que s'ha construït en aquest país i vagin a l'estadística oficial la qual es troba en ibasque i Feminicidio.net .

Facin el mateix els mitjans de comunicació. Truquin a les coses pel seu nom, honrin a les víctimes i s'enfrontin cada dia a aquesta societat amb la xifra del terrorisme masclista igual que van fer amb el terrorisme d'ETA.

I si dubten recordin a totes les víctimes que encara avui tremolen encara que hagin transcorregut molts anys i se saben supervivents. Feu-ho per totes. Són Memòria Històrica, la nostra memòria. I un tros de futur que ja no tindrem.